Els panells dedicats als nous horitzons de regulació del cànnabis van tenir com a protagonista a Martín Barriuso, president del Club Social de Cànnabis Pannagh d’Espanya. Aquest activista va detallar com es van formar els clubs de cultiu cooperatiu per a “organitzar el consum” per fora del narcotràfic. El sistema també es va esmentar com a objecte de discussió parlamentària a Uruguai, com va dir Sebastián Sabini, diputat oriental del Front Ampli, “perquè amb permetre l’autocultiu no n’hi ha prou: no tots poden tenir una vaca al fons per aconseguir llet fresca”. El 20 per cent de la població uruguaiana va provar alguna vegada marihuana “i sap del que estem parlant”, ha afirmat Laura Blanco, de l’associació Aecu.
“El nostre va ser una desobediència proactiva”, va dir Barriuso, que porta 20 anys de militància cannàbica i discussions que van començar en la Justícia i ara avancen cap al Parlament. Espanya tenia alguns factors que van possibilitar l’estratègia, segons va enumerar l’activista: entre 1932 i 1968 l’Estat va brindar morfina legal als addictes a aquesta substància, creant un precedent sanitari. A més, es van despenalitzar totes les drogues per a ús personal i els actes preparatoris per aconseguir també.
“Nosaltres ens basem en el que es coneix com el consum compartit, que va ser avalat judicialment. Això succeeix quan diverses persones compren junts per abaratir costos i en aquests casos no es considera delicte. Estirem aquesta figura per aconseguir els clubs de cultius en els ’90 “, va recordar Barriuso. A força de sentències judicials es van anar acomodant els estatuts d’aquestes associacions sense fins de lucre, la més gran a Barcelona té 18 mil socis. “Sembla un club de futbol! La nostra idea és que promedien els 500 socis “, va afirmar.
Aquests clubs s’estan consolidant com un model alternatiu de regulació a Espanya. “En el nostre, donem un petit curs sobre marihuana: usos, riscos, propietats de la planta, la seva història. És obligatori per inscriure i rebre la dosi “, va explicar. Els clubs sorgeixen d’un acord col · lectiu, pel qual es lloga un lloc per sembrar i un altre per dispensar, on també es pot fumar. “Hi ha sibarites, gent a la que li dóna el mateix, des del qual es fumaria el pal de l’escombra al qual vol tal o qual varietat”, va descriure.
Cada soci paga la seva quota, hi ha límits per al dispendi per evitar la revenda i “bonificacions” en cas de persones amb malalties cròniques, que necessiten més quantitat. Barriuso va assegurar que els clubs són el model comunitari per excel · lència: “I una via per als que no volem que la cànnabis quedi en mans de les corporacions”. Després va assegurar que la despenalització de la tinença de drogues per a ús personal és important, però s’ha de complementar amb regulacions per permetre l’accés.
Info: http://www.pagina12.com.ar/diario/sociedad/subnotas/3-63435-2013-05-02.html