La infància com argument prohibicionista.

L’Ajuntament de Barcelona prepara l’ordenança per regular els clubs de cànnabis a la ciutat. Fins el moment semblava una bona notícia perquè permetria vetar les males pràctiques, que transgredeixen la jurisprudència espanyola en aquests afers. Tal fet generà certa esperança, entre els diferents col·lectius, també entre els antiprohibicionistes, que veiem la qüestió del cànnabis com el primer punt en l’ordre del dia, per a la reformulació global de les polítiques de drogues. Però, la realitat és tossuda, i ens mostra com el prohibicionisme es manté ferm. Impassible. Intransigent. I, també, traïdor.
Ahir es féu públic el contingut de l’ordenança, entre els diferents aspectes que proposa, el més asfixiant el representa la impossibilitat de mantenir obert un club, a menys de 150 metres «d’equipaments o espais públics o privats on sigui freqüent la presència de menors», és a dir, a la pràctica això suposa l’eradicació dels clubs a Barcelona. És inquietant la referència a espais privats perquè com senyalar la notícia de El País, fins i tot, la distància també seria aplicable respecte les botigues de llaminadures, i per aquesta lògica, també s’hauria de mantenir la distància amb els quioscs, les llibreries i qualsevol espai on tafanegi la mainada.

L’argument polític per incorporar aquesta condició és «la protecció de la infància». L’argument de la infància és inapel·lable cívicament. Tothom, mínimament decent, està a favor de manera clamorosa en la defensa de la infància. Als menors se’ls ha de protegir. I, tot el què no vagi en aquesta direcció és titllat de sospitós. Per tant, si l’Ajuntament vol protegir a la infància de l’amenaça, que segons considera, representen els clubs de cànnabis, totes les mesures que posi en acció seran aplaudides per la immensa majoria de l’opinió pública. L’argument de la infància, per truncar les llibertats individuals i col·lectives respecte el consum cànnabis, constitueix una de les accions més patètiques per reproduir l’orde moral prohibicionista. Els primers interessants en mantenir allunyats als infants dels Clubs, és el propi moviment cannàbic, perquè abans que fumar cànnabis anteposen el respecte comunitari, i també, com no, el benestar de la infància.

Els nens i nenes no tenen res a veure en això. S’ha de tenir molt d’ull per detectar, el què és o no és, un club de cànnabis degut al seu aspecte exterior. A més, la nova ordenança prohibirà qualsevol tipus de cartell o insígnia, que reconegui el què s’amaga darrera la porta. Per tant, poden passar milers de nens per davant d’un club, que en cap moment sabran que ho estant fent. I, que no es digui que els infants ho poden ensumar, perquè en els darrers mesos els sistemes d’extracció han estat inspeccionats, i no hi ha cap club que tregui el fum al carrer.

I, si la qüestió és 150 metres, els infants, quan siguin adolescents podran caminar els 150 metres, o fins tot 15 kilòmetres, per anar a comprar cànnabis. Però el què està clar que no podran comprar-ne, sota cap concepte, a un club, perquè tal com dicta la jurisprudència, i amb la voluntat total de protegir als menors, mai, en cap moment, cap club vendrà a menors. Qui ho fes rebria tal estigmatització en el món cannàbic, que no podria participar en cap activitat, i inevitablement hauria de tancar. Insistim, no hi ha ningú més interessat en protegir els menors que els clubs cannàbics.

Si mantenir una distància entre clubs i equipaments, persegueix l’objectiu d’amagar el cànnabis als ulls dels infants, no hi ha estratègia més contra preventiva que aquesta, perquè l’únic que s’alimenta és la imatge de substància vàlida per experimentar amb els límits. Associant-la amb l’ocult, la transgressió i altres fenòmens “proscrits”, permet que alguns adolescents si aproximin compulsivament. La mirada criminalitzadora genera alarma. La mirada normalitzadora genera convivència. Si la qüestió és amagar «la Droga», ara només faltaria que volguessin tapar totes les botelles d’alcohol dels bars. Sí, aquelles que els infants observen mentre van camí de l’escola.

¿A cas l’Ajuntament es pensa que no veiem que l’única finalitat d’aquesta mesura és reproduir l’ordre moral prohibicionista? Som conscients que els fumadors cànnabis no agraden a certes persones, però utilitzar l’argument de la infància és deplorable. La finalitat és perseguir els clubs i els fumadors de cànnabis. Reconeguin-ho: no els hi agrada tot allò relaciona’t amb el cànnabis. No passa res, però no posin als infants pel mig.

David Pere Martínez Oró
Unitat de Polítiques de Drogues. Universitat Autònoma de Barcelona

Feu un comentari