El Parlament va reobrir aquesta setmana el debat de la regulació del cultiu i venda d’aquesta droga, que encara no té un marc legislatiu clar.
La despenalització del cultiu i venda del cànnabis, així com la seva consegüent regulació com a primer pas per a la revisió del vell i fracassat discurs de la guerra contra les drogues, és un tema que està generant un fort i sòlid debat en diferents fòrums internacionals i nacionals i que ja que ha estat sotmès a referèndum en diferents estats dels EUA amb resultats desiguals.
Espanya no és aliena a aquest fenomen. És un dels països amb major taxa de consum a la Unió Europea. Una mica més del 10% del conjunt la població es declara consumidora, percentatge que s’eleva al 23% entre els joves. El volum de negoci estimat el 2009, incloent el tràfic minorista, era de 2.691.575 926 euros.
El debat, que ja es va plantejar l’any passat al Parlament basc, va arribar aquesta setmana al Congrés de forma precipitada amb plantejaments esbiaixats, a través d’una interpel · lació urgent presentada pel diputat Alfred Bosch, d’Esquerra Republicana, que va anunciar que presentarà en breu una moció sobre el tema que inclou la creació d’un grup de treball per estudiar la regulació de la producció, distribució i consum del cànnabis a Espanya.
La única cosa que va quedar clar en el debat de dimecres va ser que el ministre Ruiz Gallardón mai ha fumat porros, ni tan sols quan era regidor de l’Ajuntament de Madrid, amb el professor Tierno Galván com a alcalde, el qual va arribar a dir que «el que no estigui col · locat que es col · loqui ».
La interpel · lació de Bosch, es va centrar en l’impacta econòmic i fiscal sobre la legalització i consum del cànnabis que, segons les seves dades, reportaria a l’Estat uns beneficis anuals de 6.000 milions d’euros, dels quals més de 200 en concepte d’IVA. Però el ministre li va replicar amb un discurs sobre la vessant jurídica de la qüestió en què va recitar les al·lusions que fa al tema el Codi Penal de 1995 i la jurisprudència del Tribunal Suprem, sense esmentar per res que penalitza el cultiu i tràfic de drogues il · lícites , però no el consum ni la tinença per a ús personal.
Regulació.
Aquesta regulació i la jurisprudència del Suprem, que fixa els requisits del que anomena «consum compartit», van propiciar la creació d’un limbe jurídic que ha provocat que en els darrers anys hagin sorgit centenars d’associacions de consumidors, la majoria a Catalunya i País Basc, agrupades en una federació nacional, que promou el cultiu per a l’autoconsum i demana un marc legal clar, ja que hi ha sentències absolutòries amb més de 200 plantes confiscades i condemnatòries amb una sola.
Davant d’aquesta realitat, Gallardón només es va mostrar disposat a obrir un debat sobre els efectes nocius per a la salut, que no inclou el seu ús amb finalitats terapèutiques, que ja és legal en 17 estats de la Unió Americana.
Una discussió mundial pendent que l’ONU revisi la seva postura.
El cànnabis és una droga utilitzada des de fa més de 4.000 anys amb fins industrials, terapèutics, sacramentals i recreatius. El seu estatus il · legal data de l’any 1961 en ser classificada en la Convenció Única d’Estupefaents de l’ONU, a instàncies de l’OMS, com una substància «amb gran potencial d’abús, nul interès terapèutic, l’ús suposa greus riscos per a la salut». Aquesta resolució de Nacions Unides és el que serveix de coartada als estats també a Gallardón per negar-se a la seva legalització.
En aquest context, països com Holanda toleren el seu consum des de fa dècades, sense regular la producció i tràfic. Portugal despenalitzar el consum fa una dècada.
Als EUA l’ús terapèutic està normalitzat en 17 estats. A Washington i Colorado acaben de legalitzar la seva ús recreatiu ia Uruguai debaten la seva legalització plena, amb monopoli estatal de la producció i venda.
Un negoci molt rendible per a les màfies.
La seva classificació des de fa més de mig segle com a droga il · legal no impedeix que el cànnabis segueixi sent la substància més produïda i consumida al món. Segons les estimacions de l’Oficina de les Nacions Unides per a la Droga i el Delicte (UNODOC), la consumeixen entre 129 i 191 milions de persones al món o, el que és el mateix, gairebé el 5% de la població mundial. Encara que pogués semblar que el consum està en declivi en alguns dels mercats més importants, en altres va en augment.
Els experts adverteixen que el descens del volum d’incautacions en el cas espanyol del 7,39% el 2011, que són les últimes dades oficials disponibles no és un indicador del descens de consum, especialment a Europa, ja que en els últims anys no han deixat d’augmentar la producció interna per mitjà del cultiu d’interior o sota sostre, amb menors riscos de detecció i un major rendiment, el que permet l’obtenció de diverses collites en el mateix any i amb major concentració del principi actiu.
La legalització d’aquesta producció perjudicaria fonamentalment a les màfies de delinqüents organitzades que proveeixen el mercat, tolerat en els països centreeuropeus, i que són les que han controlant des de sempre aquest suculent negoci que, dins del tràfic de drogues, és el que mou més diners amb menor risc. Les penes de presó per tràfic d’haixix o marihuana són molt inferiors un màxim de sis anys a les del tràfic de cocaïna o heroïna. En molts casos serveix per finançar operacions de tràfic de les anomenades drogues dures.
Noticia: http://www.fac.cc/index.php?option=com_content&view=article&id=201%3Alimbo&catid=2%3Anoticias