La proliferació exponencial del nombre d’associacions, clubs i altres entitats en les quals un dels fins de l’organització hi ha la distribució de cànnabis entre els seus membres i la conseqüent generació de nous espais de socialització, ha sorprès el més optimistes dels partidaris de unes polítiques de drogues més legítimes. En poc temps, la societat civil, malgrat els seus governants, ha aportat una resposta a un problema que la realpolitik no va saber afrontar.
Un dels fonaments jurídics més clars d’aquest moviment cannàbic és que el fet que el consum de drogues il · lícites no ha estat mai un delicte en la legislació espanyola. Vist això no deixa de ser irònic veure com repetidament es postula Portugal com el gran cas d’èxit de la des criminalització del consum.
Els espanyols gasten 1.163.000 d’euros a l’any en cànnabis, segons un estudi realitzat per un bufet d’advocats relacionats amb el projecte de Rasquera, defensa que si tot el cànnabis es adquirís en aquest tipus d’associacions, on es tributa l’IVA, reportarien al Estat 200 milions d’euros en impostos. A més, la legalització de la producció de cànnabis podria crear uns 40.000 llocs de treball, el que suposaria uns ingressos per a la Seguretat Social i l’IRPF d’uns 400 milions d’euros. Aquests números no surten del no-res, i és que, segons les últimes dades del Pla Nacional Sobre Drogues, el 2011, el 27,4% de la població espanyola ha provat el cànnabis alguna vegada a la vida, el 9,6% ho ha fet en els últims 12 mesos, el 7% en els últims 30 dies, i el 1,7% dels espanyols ha consumit cànnabis diàriament durant els últims 30 dies. En xifres absolutes, això vol dir que més de 3 milions d’espanyols utilitzen cànnabis almenys una vegada al mes i més de 700.000 ho fan diàriament.
Els esdeveniments de l’últim any, com ara la frustrada plantació col · lectiva de Rasquera, l’anunci del Ministeri de l’Interior de modificar la llei de seguretat ciutadana, el procés de regulació al País Basc o la votació en contra de la petició al Congrés els Diputats, per part d’ERC, sobre la regulació del cànnabis a l’Estat Espanyol han precipitat que el debat sobre el cànnabis s’hagi situat al centre de l’atenció mediàtica i política. Per tant, ha obligat a moure fitxa al govern autonòmic català, que fa mig any va anunciar la creació d’una comissió per debatre una possible regulació d’aquest tipus d’associacions. Això està generant un important debat en i entre les persones afectades i un creixent interès per part de la comunitat internacional sobre com es desenvolupa aquest procés.
Gran part de les entitats Cannabicas estan concentrades a Catalunya, i concretament a la ciutat de Barcelona, on es troben les més nombroses, que en alguns casos han arribat a tenir diversos milers de membres.
Diferenciació entre tipus d’entitats cannàbiques: associacions, clubs, etc.
Al districte de Ciutat-Vella, el cor de la ciutat de Barcelona cohabiten més de 70 entitats cannàbiques, és precisament a la capital de Catalunya on es dóna amb major un procés de gemmació i diferenciació que està portant a la creació superposada de diferents tipus d’entitats cannàbiques. Almenys sobre el paper, tots els models adopten una mateixa estructura jurídica i diuen defensar fins similars. Són associacions. No obstant això, aquesta similitud formal no aconsegueix amagar les diferències en el seu modus operandi. Això fa que hi hagi una confusió terminològica per referir-se a les diferents entitats cannàbiques. Per això aquí parlarem d’associacions, clubs i “els lliures”.
Per associacions ens referim a les entitats afiliades a la Federació d’Associacions Cannabics (FAC) o CATFAC, els que es van autodenominar Clubs Socials de Cànnabis (CSC). La categoria social és confusa si no es defineix en què consisteix social, per això la rebutjarem de l’equació per parlar d’associacions de cànnabis. La paraula club fa pensar més en el sector comercial i demarcació d’alguna manera la seva similitud amb els coffee shops holandesos. I finalment, per lliures entenem una amalgama d’entitats tipus associacions culturals, d’alimentació natural, artístiques, etc. que distribueixen cànnabis.
En un primer estadi, els agents que van participar en el desenvolupament i implementació de les associacions van ser activistes amb un recorregut de militància activa en el camp de l’anti-prohibicionisme, amb el suport de juristes de diversa índole, alguns d’ells afins al món de l’activisme . En molt poc temps, altres membres de la societat van entrar en escena, entre ells, més advocats. El model que s’havia forjat en el marc de l’activisme va ser adquirint popularitat i alhora va ser reinterpretat per altres emprenedors, persones relacionades amb la indústria del cànnabis o activistes amb discrepàncies sobre el model propugnat pels activistes anteriorment esmentats. És més, la possibilitat de constituir una associació en una ciutat oberta i cosmopolita com Barcelona ha atret a persones de diferents parts del món, amb un coneixement i interès sobre els models de regulació del cànnabis, que han propugnat models que diferien del inicialment dissenyat per la FAC.
No hi ha xifres oficials, però les últimes estimacions suggereixen que, a dia d’avui, hi ha uns 300 entitats cannàbiques a Catalunya. Dins d’aquesta heterogeneïtat, hi ha dues federacions que agrupen, entre les dues, entre un 10 i un 20% del total de les entitats existents. D’una banda la CATFAC, amb afiliació a la FAC i amb vincles amb organitzacions com ENCOD. De l’altra, la FEDCAC que agrupa alguns clubs amb més associats / es de l’escena catalana. Donada la manca de regulació específica de l’activitat d’aquestes entitats, enmig d’aquests dos models definits, trobem una infinitat de propostes. El que exposen aquestes federacions és explicitable, el que fan la resta inefable.
La CATFAC defensa un model més cooperativista en què els membres de l’associació tenen una implicació en la presa de decisions, això comporta menys socis / es. La FEDCAC defensa un “model de coffeeshop avançat”, en paraules dels advocats relacionats, un model “més comercial” en ulls d’altres. En aquest sentit, el cas de Rasquera representaria el màxim exponent d’aquesta realitat (vegeu el documental 30 minuts), ja que en tenir un contracte amb un ajuntament per produir la marihuana que després consumiran els associats, s’acaba amb el problema de “la porta del darrere “del model holandès. La diferència amb un coffeeshop és que només podran entrar socis / es a la seu social.
A inicis de 2013, abans de la festivitat cannàbica del 19 de gener, Sant Canut, les dues federacions van organitzar una roda de premsa conjunta al Hemp Museum de Barcelona. Hi van convocar la manifestació del dia 19 i es va presentar un manifest subscrit per 50 entitats per exigir a l’administració que reguli l’autoconsum. És significatiu que en la roda de premsa es presentés l’argument que les entitats cannàbiques representen a 100.000 persones i en la manifestació assistissin entre 200 i 300.
Rasquera
El cas de Rasquera està en mans de la justícia des de març de 2012, però està previst que a finals d’aquest mes de març la Fiscalia de Tarragona tancament les diligències informatives que té obertes i es preveu que abans de l’estiu es resolgui el contenciós sobre el contracte entre l’ajuntament i el club de consumidors. Mentre, l’alcalde de Rasquera, Bernat Pellissa, ha anat sumant adhesions d’altres alcaldes al seu projecte de regular el cultiu de cànnabis i té la previsió de fer una proposta al Parlament de Catalunya sobre la regulació del cànnabis.
En l’altre parlament autonòmic que es parla obertament d’associacions de cànnabis, al País Basc, les eleccions que inicialment estaven previstes per al 2013 es van celebrar l’octubre de 2012. Això va paralitzar la ponència iniciada el 2012 per l’anàlisi d’una solució regulada de l’activitat dels anomenats clubs socials de cànnabis. Recentment, s’ha anunciat la voluntat política de reprendre aquesta via parlamentària.
La complexitat del fenomen i la manca de regulació específica afavoreixen que segueixin produint casos de desprotecció jurídica davant la visita de policies i fins i tot de criminals, o que entre les persones responsables de les diferents associacions hagi acusacions creuades de males pràctiques. Recentment ha hagut més sentències absolutòries de persones responsables d’entitats cannàbiques cannábics, a Madrid i Saragossa, que havien estat intervingudes. El jutge va ordenar tornar el cànnabis decomissada per la policia.
Cal afegir que el passat mes de febrer es va celebrar a Cornellà del Llobregat la 10 ª edició fira del cànnabis “Spannabis”, que va congregar uns 30.000 assistents, molts dels quals van aguantar hores de cua per entrar, revelant així el gran interès de la societat civil en aquest àmbit. Poques fires al’any aconsegueixen atraure tanta gent a la metròpoli de Barcelona, un entorn econòmic que viu en gran part dels beneficis econòmics que es generen de les fires sectorials.
Fòrum d’Associacions i Clubs de Cannabis de Catalunya
El passat mes de setembre, per fer front a la situació sociopolítica de les entitats cannàbiques, des de la plataforma de debat Polítiques de Drogues i Sostenibilitat es va organitzar el Fòrum d’Associacions i Clubs de Cannabis de Catalunya. El Fòrum va ser un espai de trobada i debat on dos membres de cada un dels 50 clubs catalans que es van inscriure van participar en una discussió sobre com fer un pas endavant en el procés de regulació de la seva activitat i bregar amb les autoritats a Catalunya i la Fiscalia Antidroga del govern central espanyol, que ja ha concretat la seva visió sobre els clubs.
El Transnational Institute (TNI) va ser una de les institucions presents durant el Fòrum els objectius van ser:
1. Promoure un espai de trobada de totes les associacions i Clubs de Cànnabis de Catalunya, plantejant els elements de similitud i divergència entre les entitats, així com les seves necessitats i inquietuds en relació a la seva activitat.
2. Consensuar un document de bases sobre les demandes del sector per a un nou model de regulació legal de l’activitat.
3. Definir un pla i metodologia de treball per a l’elaboració d’una proposta col · laborativa i consensuada de regulació legal de l’activitat de les associacions i Clubs de Cannabis de Catalunya.
El Fòrum va donar peu a una presa de consciència del sector i entre el sector, el debat acalorat permetre posicionar pel que fa a models de regulació i paradigmes de funcionament, els resultats d’aquesta reflexió conjunta van ser mínims en un termini immediat i es van concretar en la Declaració de Bellaterra. Però amb el pas dels mesos les llavors que s’hi van plantar s’han començat a brollar i quina ritual de pas, les coses en el sector ja no són com abans. Tot i això el dinamisme dels CSC fa que sorgeixin nous reptes de forma exponencial.
El futur dels clubs i les propostes
El debat sobre el futur dels clubs i les propostes per una regulació són importants no només per al futur de clubs a Espanya, sinó també en el ram internacional. En diversos països europeus i també a Amèrica Llatina, sobretot a Uruguai, Argentina, Brasil i Xile, s’està mirant al model espanyol com un possible model de regulació del mercat de cànnabis en els seus propis països.
Com a reflexió final, ens agradaria posar un toc d’atenció sobre el debat i l’actualitat dels clubs / associacions. Pensem que, òbviament, cal regularitzar l’activitat d’aquestes entitats perquè puguin operar amb les garanties que no seran perseguits policial ni judicialment mentre no vulnerin la llei. Però focalitzar el debat en la regularització dels clubs / associacions no hauria desviar la mirada sobre els problemes als quals s’enfronta quotidianament l’usuari i conreador particular, pertanyi o no a un club / associació, segueixi estant exposat a inseguretat jurídica i policial.
Seria si més no paradoxal que es garantís aquesta seguretat als clubs i als seus associats però no a la resta d’usuaris de cànnabis. Lluitar per la regularització l’activitat de les entitats cannàbiques no hauria d’estar per sobre de la lluita per la defensa de la protecció jurídica i policial del conreador i consumidor particular. La defensa de les llibertats en matèria de drogues en general, i de cànnabis en particular, ha de passar sempre per garantir primer els drets individuals per sobre de la defensa de qualsevol col · lectiu.
Noticia: http://druglawreform.info/es/weblog/item/4572-el-presente-continuo-de-los-clubes-de-cannabis-en-catalunya