Sembla que el debat entorn al consum de drogues i la seva regularització està cobrant una renovada vigència de la mà dels clubs cannàbics i d’algunes propostes legislatives que advoquen per despenalitzar-lo, com seria el cas de Uruguai. Un cop més conflueixen en aquest tema múltiples dimensions que ens adverteixen de la complexitat del mateix i que ens conviden a la prudència, prudència que no s’ha de confondre amb la por a obrir un diàleg.
Els aspectes legals, mèdics, culturals, econòmics… enriqueixen la mirada sobre la qüestió encara que, en ocasions, dificulten també ubicar cada posició i articular una resposta menys ideologitzada i més acord a la realitat del nostre context.
Un tema on aquestes contradiccions apareixen en forma notòria es quan ens referim al consum de drogues per part dels/les joves. En aquest sentit, els mitjans de comunicació s’han fet ressò també en les últimes setmanes de diverses noticies que donaven compte de l’augment de consum de cànnabis entre els joves. En concret, el diumenge 28 de juny, el Periódico recollia en la seva porta
da que “La marihuana pone en riesgo a 83.000 jóvenes”. En la nostra opinió, aquestes dades probablement han de posar-se en relació d’altres aportades recentment en relació al consum d’alcohol. Així, el passat mes de març es va presentar l’Enquesta Estatal sobre l’ús de drogues en estudiants de Ensenyances Secundaries (ESTUDES) corresponent al període 2012-2013 on es recollien algunes dades que considerem motiu de preocupació, no només quant a l’edat d’inici de consum (que es manté estable en la franja de 13 a 16 anys), sinó també quant la pròpia percepció del consum, el “botellón” i les borratxeres.
Des de la mirada professional, què podem dir d’aquest consum de drogues en els joves? Ha de ser motiu de preocupació?
En primer lloc, hem de destacar que, si alguna cosa hem après al llarg de la nostra experiència, és que la relació de cada persona amb el consum de drogues és particular, dinàmic i subjecte a canvis. Justament aquest és el motiu pel qual podem intervenir, perquè sempre existeix la possibilitat d’operar un gir en aquesta relació. No es la substància la que fa l’addicte ni tampoc és el consum puntual el que el converteix en depenent. El procés, la seva durada, intensitat i possible virulència, guarda relació amb multiplicitat de variables de caràcter subjectiu i també social. La relació de cada un/a de nosaltres manté amb la norma i la llei, les estratègies i eines que tenim per afrontar l’avorriment o la pressió grupal, la nostra autopercepció… totes aquestes qüestions s’estableixen en el nostre procés de socialització, a través de l’educació que rebem en la família, en l’escola, en el nostre grup d’iguals i , sens dubte, en els valors i pràctiques que se’ns transmeten des de la comunitat social àmplia. I aquí és on volem també posar la mirada. Els joves no son éssers al marge de la societat; formen part d’ella i són també fills/es d’una època. Potser convindria doncs interrogar-se sobre el model de societat que compartim, un model que es caracteritza per, entre altres trets, la inconsistència dels vincles socials, el consum eixelebrat de tota mena d’objectes i la falta d’integritat ètica que genera a la vegada desafecció i falta de confiança en les nostres institucions.
Potser alguna cosa del que els hi ocorre a aquets joves (que no són tots) guarda relació amb aquest estil de vida que qüestionem tan poc. Potser alguna cosa de la desafecció i de la anestesia emocional (amb el menjar, amb la medicació…) rau també en el substrat de les seves posicions. Correspondria llavors acceptar una part de la nostra responsabilitat com a comunitat.
I convé fer-ho no només des de la vessant d’assumpció de responsabilitats sinó també, i en especial en l’acció social, des de la dimensió d’apertura de possibilitats. Des de la seva inclusió en l’espai públic (l’expulsió dels joves d’aquest és especialment notòria en la ciutat) fins la seva participació en la vida comunitària i política, tenim un ampli recorregut de millora. Hem d’operar un trànsit des d’aquesta associació joves-problema per convertir-lo en alguna cosa menys problematitzada i més plena de promesa que de dificultat.
Ara bé, aquest canvi no és un simple canvi de cartes en la línia del maquillatge conceptual que tant s’estila en els nostres dies. Requereix d’accions valentes, innovadores i diferents que contemplen diversos aspectes que no podem passar per alt i que estan jugant a la vegada. Ens referim en concret a les polítiques d’ocupació i als recorreguts formatius. Un aspecte que s’ha recollit aquest dies és la possible incidència del consum en la trajectòria escolar i formativa. A ningú se li escapa que el consum de drogues en edats joves resulta difícil de compatibilitzar amb els hàbits d’estudi, amb l’esforç i la continuïtat. Ara bé, resulta interessat i esbiaixat esgrimir aquest com a factor explicatiu del denominat fracàs escolar.
La creixent desigualtat social, l’escassa incidència de la institució escolar en els resultats acadèmics dels alumnes (encara avui el major predictor “d’èxit” es el nivell acadèmic dels pares i mares, especialment d’aquesta última), la falta de mecanismes que garanteixen la equitat, l’absència d’indicadors d’avaluació del professorat… És evident que ens queda camí per recórrer per dotar de condicions aquesta relació que el o la jove, puguin establir amb el saber i amb l’aprenentatge. Molt de la sorpresa i la curiositat formen part de les nostres ganes de viure i aquest és un aspecte que hem d’atendre amb especial cura. Cal afegir per altre banda que la falta d’expectatives quant la feina o l’accés a llocs precaris i inestables operen així mateix en una línia antitètica a la ressenyada erosionant la capacitat d’il•lusionar-se per el que està per venir.
I aquí és on el consum de drogues pot jugar un rol determinant; no de manera absoluta però si important. Efectivament el consum de drogues pot comportar efectes no desitjats i no exempts de riscos, especialment quan es tracta de persones joves. Certament no parlem només de la dimensió orgànica, dels efectes en el sistema nerviós (més “vulnerable” que el de una persona adulta en la mesura que es troba encara en procés de maduració) sinó també de la dimensió social. L’estatut de il•legalitat d’algunes substàncies afavoreix el trànsit dels/les joves per espais allunyats d’aquells que suposadament considerem socialitzadors. Des de l’acció professional hem d’intentar incrementar la visió de risc associada al consum d’alcohol i cànnabis i no banalitzar-lo però hem de reduir també els riscos per quan aquesta ingesta es produeixi oferint accions de reducció dels danys que puguin derivar-se d’aquest consum.
Les drogues han existit sempre. Hem experimentat amb elles utilitzant-les com a remei curatiu, fugint del dolor, buscant el plaer, promovent altres estats de consciència…i, per algunes persones, el consum de drogues forma part d’aquest transit a l’edat adulta que hem vingut a denominar adolescència, sense que per això es configuri com consum problemàtic ni necessàriament s’estableixi una relació de dependència amb la substància en qüestió. La nostra prioritat ha de ser justament afavorir que aquesta situació no es cronifiqui, es pugui ubicar en el seu lloc i fer-ho des de un lloc tècnic, ni moral ni ideològic.
Sonia Fuertes