Dimarts passat, quan va parlar de la seva intenció de regular l’ús terapèutic del cànnabis, el conseller de Salut, Boi Ruiz, no va evitar mostrar un cert desdeny cap a les associacions del sector: «No pot ser que un pacient hagi d’anar a un club de cànnabis perquè jo no he sigut capaç de regular aquest assumpte». La frase, és clar, no va caure bé entre els assenyalats. Va caure bé la notícia, però no que menyspreessin la seva tasca social. «Les associacions som les que donem resposta a les necessitats dels usuaris terapèutics, les que estem omplint aquest buit, precisament», diu Gabriela Sierra, portaveu de la Federació d’Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya (FedCac): una de les dues grans federacions del sector.
«El metge reumatòleg va ser el que em va parlar del cànnabis. Que per al dolor, per relaxar-me i contra l’insomni m’aniria molt bé. ‘Busca’t la vida’, em va dir». Cristina La Frossia té 59 anys. Nascuda a l’Argentina i veïna d’Igualada, pateix una fibromiàlgia que durant més d’una dècada la va obligar a passar per l’acostumat camí d’antidepressius, ansiolítics, analgèsics i medicaments contra el dolor: el còctel habitual d’aquests malalts. «Com que tenia filles grans, els seus amics em van ajudar al principi a aconseguir la marihuana, però jo mai vaig saber què consumia, m’ho fumava, però sense cap control». Se sentia millor, en tot cas, així que durant 10 anys ho va fer així, fins que a Igualada li van parlar d’una associació. «Acció Cannàbica. Em va interessar. Hi vaig anar, els ho vaig explicar, els vaig portar els meus informes mèdics i vaig començar amb ells». Ara consumeix mig gram diari. Per relaxar-se i poder dormir. I dorm. «Tinc dies bons i dies dolents, però quan això passa sé què he de fer: quedar-me a casa, tranquil•litzar-me i fer-me les meves vaporitzacions, o fumar un porret».
METGES VOLUNTARIS / Al final, el que ha aconseguit el conseller és posar el focus sobre la tasca de les associacions. Les que estan federades distingeixen entre associats lúdics i terapèutics, i moltes -no totes- disposen d’un servei específic per als malalts. Els ajuden metges voluntaris que valoren els informes hospitalaris, passen consulta als candidats i determinen què necessiten, i en quina dosi i format. «Ara mateix -diu Jose Afuera, president de CatFAC- la millor manera que té una persona malalta per proveir-se són les associacions». La Maca va ser una de les primeres que va tenir gabinet terapèutic propi, i va tenir tan bons resultats que l’any passat es va decidir traspassar-lo a la federació de la qual forma part: la d’Associacions Cannàbiques de Catalunya (CatFAC). Des d’aleshores, funciona com un servei centralitzat.
A Aurora Sotoca -44 anys, veïna de Sabadell, funcionària a l’ajuntament- li van diagnosticar una escoliosi lumbar i cervical als 14 anys. «Però patia dolors des dels 9», recorda. «És una malaltia degenerativa, crònica i no té curació. El dolor ha sigut una constant en la meva vida». El mateix: li van receptar Voltarén, després Miolastán, després Lyrica, després Miolastán amb Lyrica. «I va començar la barreja de medicaments». Després el seu cos es va acostumar a aquestes medecines: va provar un opiaci («però era al•lèrgica») i la morfina («molt forta per a mi»). «La marihuana em va salvar». Va buscar alternatives a internet i es va topar amb La Maca, el seu gabinet terapèutic, el cànnabis per pal•liar el dolor; i així va començar. «Fumo de nit, per dormir. Jo durant el dia sento com si tingués l’esquena enganxada amb un clip, i quan fumo, és com si em deixés anar el clip. L’endemà puja una altra vegada el dolor, però m’arriba per suportar-lo fins a la nit». La varietat que millor li va és la Prozac, una mena de relaxant muscular. «No fumo cada dia. Si no em fa mal, estic dos o tres dies sense fumar. És com quan t’aixeques amb migranya: et prens una aspirina, i si no, doncs no».
LLISTA DE PATOLOGIES / «Hi ha un protocol que se segueix abans d’acceptar una persona com a usuària terapèutica -explica Marta Sanz, coordinadora del servei terapèutic de CatFAC-, que inclou una consulta amb el doctor i una valoració dels informes mèdics. Hi ha una llista de patologies acceptades per l’Associació Internacional del Cànnabis com a Medicament i actuem segons aquesta llista. Si la persona compleix els requisits i és acceptada, el doctor determina què ha de prendre i en quina dosi, i després l’enviem a l’associació que estigui més a prop de casa seva. Perquè el trajecte sigui curt: la llei impedeix portar marihuana pel carrer». El total d’usuaris terapèutics en les prop de 70 associacions de CatFAC és de 147, segons les estadístiques de l’últim any i mig. «Hi ha demanda, per descomptat que n’hi ha», assegurà Sanz.
«La marihuana no et treu el dolor com el Tramadol, però te’l dissipa», diu Mar Vicente, madrilenya, 53 anys, veïna de Sant Cugat. «La morfina em deixa feta una merda, però la marihuana m’alleuja». En el cos de la Mar hi conviuen la síndrome de postpòlio i la fibromiàlgia, i això significa molt, molt dolor. Consumidora de marihuana des de jove, fa dos anys va anar a la seu de l’Associació Club Kali atreta per la perspectiva terapèutica. «Jo combino els tractaments, crec que és el que s’hauria de fer, no ho sé. La marihuana em dóna alegria, i això no m’ho dóna cap medicament al•lòpata». La Mar diu que li van els híbrids. «A la nit em va millor una índica, que em permet dormir, i per al dia, una sàtiva, que et dóna aquell somriure fàcil, aquell bon rotllet per enfrontar-te al dia, per lluitar amb la meva discapacitat». La dosi mínima, diu, és d’un gram al dia.
Noticia: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/clubs-amb-malalts-3485086