Que difícil que és portar a la pràctica els discursos ideològics. Les promeses i intencions que polítics i governs formulen vers la regulació del cànnabis fa mesos i mesos que naveguen per taules de despatxos sense rumb fix.
Quan un tema apareix en el focus de l’actualitat mediàtica, partidaris i detractors apareixen per art de màgia i el tema del cànnabis no n’és una excepció. Les aparicions en premsa, congressos i estudis científics relacionats amb el cànnabis s’han multiplicat i de mica en mica les opinions s’han polaritzat de forma significativa.
Opinions de tot tipus, però d’evidències, poques. Els resultats ens els donaran experiències que ara mateix estan en ple procés com les de l’Uruguai o d’alguns estats dels Estats Units. Però aquests tardaran. Calen anys per veure’n les possibles conseqüències reals. ¿I podem esperar més temps? La pressió social és cada cop més forta i les conseqüències de la situació d’il·legalitat cada vegada més evidents i inassumibles.
Un nou perfil de consumidor
Fa pocs dies des de la FAD (Fundació d’Ajuda a la Drogoaddicció) publicava un estudi on reconeixia que la majoria dels joves tot i conèixer els riscos del cànnabis, estaven a favor de la seva regulació. I és que el perfil del consumidor de cànnabis dista ja molt de l’imaginari de persona degradada que sols pensa a consumir de forma compulsiva.
I sembla que l’Ajuntament de Barcelona, amb un govern que va prometre canvis, no està disposat a esperar, cosa que celebrem. Aquesta és la tasca d’aquells que han decidit gestionar allò comú, resoldre les problemàtiques que afecten els ciutadans. I no sols les fàcils i a esperar quatre anys més, sinó aquelles també que generen polèmica i que no deixen a ningú indiferent.
D’acord, doncs, ens toca fer canvis, però ¿cap a on? Sense aquestes evidències que tardaran anys a venir, i que potser no són comparables a la nostra realitat, ens caldrà tenir prudència però ser valents. Els canvis necessiten d’aquesta valentia no exempta de riscos i danys. I aquest és un tema que necessita molt d’això primer i va sobrat d’això segon.
De discursos se’n poden fer molts però, més enllà del que diem, en la realitat som el que fem, en aquest cas, el que regulem (i també el que no regulem). I això vol dir que les paraules han d’acabar esdevenint lleis, ordenances i accions. Accions no sols per controlar i reprimir sinó també per gestionar i ordenar i encara més enllà per prevenir i orientar.
¿Quants diners es dediquen a controlar el mercat negre ? ¿I quants a la prevenció escolar, familiar o de reducció de riscos? En aquest país rebre eines i habilitats preventives no és un dret sinó simplement una motivació d’un ajuntament, d’un director d’institut o d’una oenagé. Amb la crisi, amb dades del Plan Nacional Sobre Drogas, el nombre d’alumnes de secundària que reben prevenció de drogues ha passat de prop dels 2 milions a tan sols 700.000. I, si no reben formació i sensibilització de professionals, qui són els seus referents en drogues? Doncs en la majoria de casos el referent d’un jove que fuma porros és un jove que fuma més porros que ell. I a aquesta mancança l’administració també hi ha de donar resposta.
Ens cal menys prohibició, sembla més que evident, però sobretot ens cal més prevenció. Correm quan el problema ha aparegut però poc hi dediquem per tal que aquest mai aparegui. A vegades em sembla que som una societat un xic masoquista.
Otger Amatller
Psicòleg especialitzat en prevenció i atenció del consum de drogues. Fundació Salut i Comunitat.