Apartada del nucli urbà de La Garriga es troba la Clínica Can Rosselló, especialitzada en el tractament d’ Addiccions i Patologies Dual. Un petit pati separa la porta d’entrada de la recepció, on haurem d’esperar uns minuts fins que Javier Porto, educador social i terapeuta de la clínica ens rebi. És una recepció simple on hi ha diversos sofàs i pacients asseguts en ells. Unes escales condueixen als pisos superiors de l’edifici. Decoren les parets de les escales diferents quadres, en els quals destaquen missatges optimistes d’una reconeguda marca de disseny gràfic.En un d’ells es llegeix “tot sembla impossible fins que s’aconsegueix”.
– Segons els resultats que es reflexen en “Encuesta estatal sobre uso de drogas en enseñanzas secundarias del 2012/2013 (ESTUDES)” el tabac és considerat pels joves com més perillós que no pas el Cànnabis. A què es degut això?
– El Cànnabis està banalitzat, es creu que no passa res. Com has dit, és una droga relativament accessible i la situació a Espanya, les rutes del narcotràfic d’Europa situen a Espanya com la porta d’entrada. Això provoca que hi ha certa tradició de consum de Cànnabis per la proximitat amb el Marroc. A nivell adolescent està molt banalitzat, sembla que no passi res. Encara que en molts casos sigui així, a mitjà i llarg termini els efectes secundaris no s’aprecien, a diferència, per exemple, de l’heroïna o la cocaïna. El desfasament econòmic en el cas de la Marihuana també és més lent comparat amb altres drogues.
– Podem afirmar que els majors consumidors de Cànnabis són els joves, segons la realitat que es reflexa en aquest centre?
A la Clínica Can Rosselló els que ingressen per consum de Cànnabis tenen un perfil més jove, d’entre 18 i 30 anys. També succeeix que el consum d’aquesta substància es troba present com politoxicomania o policonsum; molts pacients que tenen com droga principal la cocaina o l’alcohol, també consumeixen Cànnabis. S’ha de tenir en compte que el Cànnabis no era tan potent fa 20 anys com ho és ara degut al creuament de llavors (les cannabis-cup). La biogenètica ha permès varietat molts fortes per aconseguir un colocament i, per consegüent, els efectes secundàris també són més forts. Això i la reducció de l’edat d’inici provoca repercussions més fortes en l’individu que consumeix, ja que generalment es produeixen els primers consums quan s’esta desenvolupament el creixement físic i psicològic.
– Creus que el fet que s’hagi demostrat que el cànnabis també té propietats medicinals han contribuit a la propaganda i al consum de la substància per altres raons?
Sí, encara que s’ha de diferenciar el Cànnabis recreatiu i el Cànnabis terapèutic. Dintre dels clubs cannàbics, que ara es troben en ple procés d’expansió a Catalunya, una part de la Marihuana és destinat a l’ús terapèutic. Però el Cànnabis per se no cura, sinó que és un coadjuvant, té algunes propietats farmatològiques. Per exemple, té efectes antiemètics que poden ajudar a pacients que estan rebent quimioteràpia. No es pot jugar tot a una carta i afirmar que com el Cànnabis és terapèutic, aleshores la substància és bona. Com ja hem vist, només per fumar-la ja ens estem exposant a cert tipus de conseqüències dolentes per a la nostra salut.
– Convindria ingerir la Marihuana per altres vies (que no siguin la respiratòria) quan cercem un fi terapèutic?
Hi ha solucions alcohòliques, que són com gotes. També hi ha tractaments que són en format líquid i s’absorbeix pels porus de la boca. La problemàtica existent actualment és que la dosis no està molt definida i s’experimenta mitjançant l’assaig-error. Els preparats alcohòlics són d’elaboració pròpia i sortint de temes legals (que no ho són), no són segurs parlant de qualitat sanitària. No estic dient que no funcioni, però aquesta és la realitat.
– Creus que hauria més regulació si es legalitzés a Espanya?
Aquest és un altre tema que dóna molt per parlar. Hi ha molts aspectes positius i negatius, però s’han de tractar diferents límits com l’accés a menors o la distribució. Una cosa és legalitzar i l’altra legislar, la primera és mercat lliure i la segona és imposar unes normes d’accés a la substància.
El tractament a la clínica can rosselló
– En el referent als pacients addictes al cànnabis que ingressen a Can Roselló, quin perfil tenen, segons has pogut apreciar com a terapeuta en el centre?
Sí, molts d’ells, accedeixen al consum de cannabis quan no poden obtenir la droga que busquen. Es per això que el cànnabis apareix en la majoria o en tots els pacients que tenim aquí. No obstant, també hem tingut casos de pacients que són addictes exclusivament al cànnabis i aquests són normalment els més joves. Els pacients són generalment d’entre 18 i 30 anys.
– ¿Quines característiques presenten els pacients que són addictes al cànnabis en el moment que ingressen a la clínica?
Els pacients que ingressen a la nostra clínica per adicció al Cànnabis acostumen a presentar una combinació de problemes de salut, problemes econòmics, laborals, familiars i fins i tot problemes amb la justícia. Quan tot això conflueix, el seu consum és quan esdevé independència.
– ¿Accedeixen per si mateixos al centre de desintoxicació conscients de la seva addicció o venen forçats o a voluntat d’un tutor o familiar?
Molts pocs venen sols perquè aquesta malaltia consisteix en “pensar en consumir per sobre de tot” i realment per molt que el pacient es pugui plantejar el seu internament, en la majoria de casos no ho fan degut a les característiques tan peculiars de la malaltia. És per això que la majoria acostumen a demanar ajuda als familiars i aquests són qui els ajuden a venir aquí. Els pacients ingressen perquè finalment han tocat fons. També hi ha ocasions en que la família ha d’exercir certa pressió perquè el pacient ingressi.
Per molt que el pacient es pugui plantejar la seva internació, en la majoria de casos l’addicció els supera
– ¿Quin servei oferiu a la clínica?
L’ingrés típic és ingrés residencial o d’immersió, estan durant dos o tres mesos les 24 hores totalment monitoritzats. Durant aquest temps es porta a terme el procés de desintoxicació i deshabituació de la substancia amb teràpies.Un cop passen aquesta etapa d’immersió que és la més costosa, tant econòmicament con psicològicament, passen a les altres fases de reinserció. Al centre Can Roselló prestem servei al centre de dia, centre ambulatori o bé pisos terapèutics per exemple, amb la finalitat que el pacient no es desvinculi del seu tractament de manera inmediata, ja que això pot ser perjudicial per la seva evolució. Aquesta fase pot durar de dos a cinc anys. És un tractament llarg però el nivell de teràpia i seguiment es va reduint sobretot a partir del primer any.
– Un cop se’ls hi dona l’alta de l’ingrès, hi ha un seguiment dels pacients?
Les persones que fan el tractament aquí tenen un grup i amb aquest mateix grup es reforcen i coincideixen en teràpies. També integren grups més petits, els grups de referencia, i de reinserció, amb els que poc a poc van introduint-se al treball i a l’estudi.Igualment se’ls hi assigna a cada un d’ells un terapeuta que els guia. A més a més, també participen en teràpies de “ veterans” els dissabtes i, segons van avançant en el tractament, venen més o menys entre setmana. Es tracta, en definitiva, d’un procés progressiu.
– I en el cas que tornin a recaure en la droga, què és el que passa llavors?
Si en el període de reinserció deixen de complir les normes i les pautes per recuperar-se i s’apropen de nou al consum poden tornar a ingressar-se. Llavors, tornen a ingressar un temps que sol ser menor als dos o tres mesos inicials com ara quinze dies, depenent del cas, per tornar a la dinàmica del tractament.
– Quin paper juguen els familiars en el procés de recuperació i socialització de l’individu?
Quan el pacient entra en el centre ha de desconnectar de tot: amics, telèfons, Internet i només pot tenir contacte amb la família més propera. Té també controlades les trucades a l’exterior. Només pot trucar dos cops a la setmana per telèfon i els familiars poden venir els dies que hi ha teràpia, els divendres a la tarda.L’addicció del pacient afecta també a la família ja que tota l’addicció gira al voltant de la persona. Moltes vegades es dóna el cas que les famílies tenen conductes coadictives amb el fill, com per exemple l’excessiva protecció que no fa més que encobrir als pacients i no fer front a la realitat. En aquests casos, en les teràpies parlem del concepte de l’amor dur, el fet d’haver de parlar i en alguns casos obligar al fill, al marit o al germà a fer certes coses pel seu bé. Aquestes teràpies es porten a terme amb la voluntat que els familiars entenguin el procés pel que estan passant els fills o parelles i ajudar-los a no consumir mai més.
– I hi ha una bona recepció per part de les famílies?
És clar. S’ha de tenir en compte que el pacient ve a ingressar-se quan finalment ha tocat fons i això significa que les famílies han aguantat i han patit amb i per ell fins a límits inimaginables. Arribat a aquest punt, després dels problemes amb la llei, problemes de parella, de sexe, diners, pèrdua del treball…tant familiars com pacients en primer terme es comprometen per complet i col•laboren amb tot el que està en les seves mans per sortir del forat i començar una nova vida.
Entrevista a Javier Porto, educador social i terapeuta de la clínica Can Rosselló a la Garriga
redacció Natalia luppens i Laia masdeu