Les Polítiques de drogues basades en la repressió i prohibició van fracassar. Aquest diagnòstic ha estat consensuat per una sèrie de líders llatinoamericans com César Gaviria, Juan Manuel Santos, Fernando Henrique Cardoso, Ricardo Lagos i de certa manera José Mujica; organitzacions multilaterals com l´Organització dels estats Americans (OEA); institucions dedicades a la prevenció i rehabilitació, i una societat civil cada dia més conscient. La materialització d’aquest consens està present des d’Uruguai a Colorit en un hemisferi que s’està atrevint a liderar el món. Sense anar més lluny, el ministre de Salut, Jaime *Mañalich, també s’ha sumat amb sensatesa a aquest debat. 
El fracàs d’aquestes polítiques ha estat producte d’una sèrie de supòsits incorrectes i models de causalitat errats. Una excessiva despesa de recursos, que ha mostrat ser ineficient, se sumeixi a l’enorme vulneració als drets de les persones traduïdes en morts, rehabilitació forçada i amuntegament carcerari, però, per sobretot, en l’augment de vulnerabilitat de molts que han estat empesos cap a un consum desinformad, una estigmatització despietada i a interactuar amb el crim.
Al centre d’aquest debat s’ha situat la despenalització del cànnabis. En un informe publicat per The Lancet (2007), un equip de científics va demostrar com els danys causats per aquesta droga són molt menors comparats amb els de unes altres ja regulades, com l’alcohol i el tabac. Els efectes més negatius han estat producte de les polítiques i no del seu ús.L´Organització Mundial de la Salut (OMS) ens recorda que el 90% dels consumidors de drogues il·lícites a nivell mundial ho fa de manera recreativa i amb responsabilitat, la qual cosa inclou principalment a usuaris de cànnabis, però també d’altres drogues com la cocaïna.
No obstant això, una reduïda però poderosa elit conservadora es nega a ser part d’aquests avanços i està passant per alt el que es viu en moltes poblacions, on el prohibicionisme els ha lliurat milionaris recursos a criminals que avui aquí reemplacen a l’Estat. Aquestes forces conservadores no basen les seves accions i arguments en l’evidència, sinó que en conveniències polítiques i morals, negant-se a reconèixer la vasta evidència que mostra els efectes perversos del prohibir i castigar. Amb elles han construït terrorífiques relacions causals entre consum i delinqüència per justificar els fracassos en seguretat ciutadana, i per mitjà del discurs de la mà dura, alimentar a les masses.
Regular les drogues és controlar una situació que està fora de control. Desenvolupar marcs i regles del joc significaria abordar amb serietat una problemàtica que requereix eliminar el focus penal sobre consumidors i desenvolupar una estratègia sanitària basada en la reducció de danys, control de qualitat, educació i prevenció.
Tot esforç per rehabilitar s’anul·la quan el penal està pel mig. A més, la regulació del autocultivu reduiria els danys associats a la salut i seguretat per mitjà de l’apoderament de l’individu. Però primer, necessitem un Estat actiu i assenyat en la presentació d’evidència, que ajudi a enrobustir una societat lliure i informada, que pugui decidir per mitjà d’un debat honest, un model regulatori adequat per a la nostra realitat.
Per Eduardo Vergara