Els clubs de cànnabis acostumen a generar un debat social important sobre què poden comportar positivament o negativa. És un debat que acostuma a situar-se entre moralitat, legalitat i gestió d’una substància addictiva. L’exemple clarivident és l’augment de clubs que ha viscut Barcelona els darrers anys guanyant-se, a disgust de les federacions de cànnabis de Catalunya, el nom de l’Amsterdam del sud a alguns articles.
Uns apunts sobre cànnabis
Josep Guardia és psiquiatre a l’Hospital de Sant Pau i vocal a Socidrogalcohol, la societat científica espanyola d’estudi sobre l’alcohol, l’alcoholisme i altres toxicomanies. En el seu dia a dia tracta persones amb problemes amb el cànnabis i altres substàncies. Parlem amb ell per tal que ens doni el seu punt de vista sobre aquesta situació però abans ens fa uns apunts sobre el cànnabis que expliquen la substància i la complicació per regular el consum amb l’existència de clubs.
En primer lloc, apunta que el cànnabis és una substància que es diposita al greix i, per tant, tarda dies en desaparèixer de l’organisme. Un dels greixos afectats és el de la prolongació de les neurones al cervell. Això provoca menys velocitat en la transmissió d’informació entre neurones. “És com comparar la banda ampla amb l’internet que teníem abans”. Els efectes d’això són falta de coordinació visual i motora, falta de memòria, dificultats d’aprenentatge i no saber gestionar la resposta emocional. En els casos més extrems, explica, produint irritabilitat i violència. Alguns dels seus pacients peguen les seves parelles quan consumeixen.
En segon, explica un seguit de conseqüències mèdiques i psiquiàtriques prèvies a l’addicció com la irritació del sistema respiratori podent provocar bronquitis crònica i la reducció de la immunitat. L’efecte (pel consum conjunt amb el tabac) sobre les artèries podent provocar angines de pit, infarts o mala circulació. També hi ha un possible lligam amb el càncer, tot i que, ja que el consum s’acompanya sempre de tabac, no se sap si el cànnabis per si sol té efectes cancerígens. En qualsevol cas, “el cànnabis no fa menys mal que el tabac”.
A nivell psiquiàtric el cànnabis pot provocar desmotivació, apragmatisme i procrastinació. Explica que acostuma a generar crisis d’angoixa i depressió. En alguns casos provoca trastorns psicòtics com l’esquizofrènia que poden quedar permanentment. Tot depèn de les persones però no se sap qui pot ser més o menys vulnerable.
L’addicció és, però, el punt clau. El cànnabis genera dependència ja que altera el funcionament de l’organisme. El procés passa per tolerar la substància amb més facilitat i, per tant, necessitar més quantitat per acabar amb un estat d’inhibició. La dependència acaba generant l’efecte d’abstinència, nous símptomes com nervis, pèrdua de la gana, insomni, irritabilitat i necessitat de fumar quan es deixa de consumir. Aquests símptomes no són immediats ja que des que es deixa el consum la substància queda acumulada uns dies al greix. Tots aquests efectes demostren que “alguna cosa ha quedat tocada als receptors cannabinoides”.
Tot plegat es veu augmentat pel poliabús de substàncies que pot degenerar en una addicció múltiple. Explica Guardia que el cànnabis acostuma a consumir-se acompanyat d’altres substàncies com l’alcohol o la cocaïna i apunta que “qui fuma porros no té prou amb una cervesa”. Això pot provocar desinhibició sexual amb risc de sexe no protegit i agressivitat. El policonsum dificulta l’eliminació de l’addicció ja que va lligada a una altra substància.
Quin paper juguen els clubs de cànnabis en les addiccions?
Per la feina de Guardia els clubs de cànnabis són un obstacle ja que considera que fomenten el consum gratuït i dificulten la recuperació en altres substàncies. Dificulta l’abandonament del consum perquè crea un ambient social del qual t’has de desempallegar si deixes de consumir. Assegura que augmenten l’accessibilitat i introdueixen a gent en el consum. “Això és contrapreventiu”.
Gemma Lago, de CatFAC, federació d’associacions cannàbiques de Catalunya, mostra la visió oposada. Defineix les associacions i els clubs com a “agents de reducció de riscos”. Ho fa en base a que els clubs poden distribuir, seguir i analitzar el consum. A CatFAC, explica, hi ha un servei d’acompanyament per evitar excessos de consum i resoldre dubtes que van més enllà de l’addicció. Per al cas concret de l’addicció assegura que hi ha programes de reducció de riscos i assessorament de psicòlegs.
Nega, també, que els clubs de cànnabis faciliten l’accés. Per ser membre d’una associació de la CatFAC cal tenir més de 18 anys, estar avalat per un altre soci i ser resident a Catalunya, per evitar el turisme cannàbic. La condició clau és ser consumidor previ. Això dificulta que gent no consumidora accedeixi als clubs però provoca que les noves inscripcions siguin de persones que han iniciat el seu consum al mercat il·lícit, amb autoconsum o aconseguint la substància a través d’un amic, familiar o conegut. Hi ha una altra via d’accés que és pel consum terapèutic.
Què fan els clubs amb el consum mèdic?
Explica Lago que per ser donat d’alta a una associació de la CatFAC en categoria de consumidor terapèutic cal tenir una cita amb un doctor perquè conegui la patologia. Amb el certificat terapèutic ja es pot ser soci i algunes associacions els faciliten el consum amb una rebaixa de la quota o inclús la gratuïtat. Les fibromiàlgies i els càncers són les principals malalties que provoquen l’arribada d’usuaris terapèutic a les associacions de la CatFAC. Lago explica que sempre hi ha acompanyament en aquests casos.
Guardia tampoc comparteix el posicionament de Lago respecte al consum mèdic. Si bé, és cert que el cànnabis pot alleugerir el dolor d’algunes malalties, les farmacètutiques ja fabriquen cannabinoides sintètics. D’aquesta manera, l’usuari s’assegura que cada pastilla té la mateixa quantitat, cosa que no es pot controlar amb els porros, i s’estalvia fumar i, per tant, els seus efectes sobre el sistema respiratori.
Els clubs ajuden a controlar el consum?
Aquest és un dels arguments més forts de les associacions cannàbiques. Els clubs redueixen el consum al carrer i les màfies. Per la CatFAC els clubs redueixen la presència del mercat il·lícit i fan desaparèixer els consumidors del carrer.
“Fumar al carrer no és acceptable”. Així de clar es mostra Guardia. Ara bé, “es pot fumar a casa”. Tots els avantatges que mostren els procannàbics els desmenteix amb el que considera facilitat d’accés. Creu que un model molt més segur és el dels coffe shops on no està permès beure alcohol, hi ha més control i sempre acabes pagant per la substància. En aquest sentit, creu que les associacions cannàbiques banalitzen el consum, a l’igual que la indústria de l’alcohol, i això provoca que “l’epidèmia vagi en augment”.
Com es regula el cànnabis?
A dia d’avui està permès l’autoconsum i aquest és el funcionament dels clubs. Ara bé, tal com explica Lago, no hi ha una regulació comuna i depenen dels Ajuntaments per aconseguir llicències. Segons el color polític i els prejudicis dels representants públics aconsegueixen obrir locals o no, valora. “Si hi ha hagut una associació prèvia que ha generat problemes, és difícil que un Ajuntament concedeixi més llicències”. En qualsevol cas, recomana a les associacions parlar amb els veïns i mostrar-los l’espai abans d’adquirir-lo per fer que hi hagi els mínims problemes possibles.
En la seva tasca per la regulació, diu que les federacions cannàbiques de Catalunya han tingut gairebé tres anys de treball conjunt amb la Direcció General de Drogodependències de la Generalitat de Catalunya. Si bé, la Generalitat no té la competència per regular tota l’activitat. Sí pot regular la seu social però no el cultiu ni el transport. És per això que l’única via de moment és l’autorregulació amb un codi de bones pràctiques signat per totes dues federacions. La CatFAC, assegura Lago, el segueix fil per randa amb una auditoria interna de les associacions.
Guardia té, novament, la visió oposada. Creu que les federacions i les associacions no haurien de ser actors actius en la regulació. “Si la regulació ha d’arribar, ha de ser a través de l’Institut de la Salut i altres actors mèdics com les farmàcies”. Considera que la regulació no pot passar per les mans de qui banalitzen el consum amb una “perillosa cultura procannàbica”.
El debat social del cànnabis no és, per tant, únicament social. Metges, associacions i institucions també tenen la seva particular batalla al respecte.
Publi: Revista Independiente