El 2 d’octubre passat es va donar a conèixer una sentència que feia molts mesos que s’esperava. Tot el moviment cannàbic, juristes, sociòlegs i persones d’arreu del món volíem saber que passaria amb el conegut com a model cannàbic espanyol després del seu pas pel Tribunal Suprem. Ningú s’esperava un resultat positiu, però sí volíem saber amb quins arguments i en quins supòsits es considerava que les associacions cometien delicte.
El cas resolt ara pel Tribunal Suprem es remunta a una intervenció de la policia municipal de Bilbao al novembre de 2011 en la que van interceptar diverses persones amb cànnabis als voltants del local de l’associació Ebers, persones que eren sòcies de l’entitat i que havien obtingut la substància en la seva condició de membres de l’associació. Arran d’aquests fets, es va obrir una operació per part de la policia judicial que va culminar amb l’entrada i registre en la seu de l’entitat i el comís de 4.750 grams de cànnabis. Aquesta entitat, legalment constituïda l’any 2010 i inscrita al registre d’entitats jurídiques sense ànim de lucre del govern d’Euskadi, estava integrada per 290 sòcies i tenien com a objecte social, d’acord amb els seus estatuts, construir un projecte col·lectiu d’ús compartit de cànnabis entre les persones associades, eliminant qualsevol risc de la difusió de la substància a terceres persones no integrades a l’associació.
Com a conseqüència d’aquesta investigació es van processar cinc persones que van ser portades a judici davant de l’Audiència Provincial de Bizkaia. Això suposava una novetat. Fins aquell moment els judicis es celebraven davant els Jutjats del Penal, de manera que els recursos d’apel·lació els resolien les Audiències Provincials. En aquest cas però, atès que el Ministeri Fiscal havia acusat no només pel delicte contra la salut pública, sinó també per associació il·lícita o pertinença a grup criminal, el judici s’havia de celebrar en primera instància a l’Audiència Provincial, de manera que, en cas de recurs, el cas anava a parar al Tribunal Suprem. Aquesta estratègia del Ministeri Fiscal s’havia iniciat anys enrere, però no va ser fins a l’octubre de 2014 quan es va formalitzar a la Junta de Fiscals Anti-Droga celebrada a València. L’objectiu era que fos el Tribunal Suprem qui tingués la darrera paraula, atès que al Ministeri Fiscal i al govern espanyol no els hi havia agradat gens les nombroses sentències de les audiències provincials que absolien als membres de les associacions cannàbiques, tal com havia succeït a Gipuzkoa, Bizkaia, Barcelona i Palma de Mallorca, entre d’altres. Amb aquesta acusació per associació il·lícita o pertinença a grup criminal aconseguien, doncs, dos objectius: assegurar-se que fos el Tribunal Suprem qui tingués la darrera paraula; i acusar per penes molt més altes (el passat 13 d’octubre s’ha publicat la notícia que la Fiscalia acusa als dos responsables de l’associació The Seet amb penes de 5 anys de presó).
En el cas que ara comentem, l’estratègia els ha resultat positiva. L’Audiència de Bizkaia, Secció Sisena, per sentència de data 16 de juny de 2014, havia dictat una sentència absolutòria per considerar que tot i el volum de la substància confiscada i el nombre alt de sòcies, 290, no existia el perill de què el cànnabis arribés a persones no associades i per tant no existia delicte. El Tribunal Suprem, en canvi, amb resolució datada el 7 de setembre de 2015, i arrel el recurs de cassació presentat pel Ministeri Fiscal, ha condemnat a 5 persones a penes d’entre els 3 i 8 mesos de presó per considerar que sí cometien un delicte contra la salut pública tipificat a l’art. 368 del Codi Penal. L’argument nuclear de la sentència ha estat que les associacions cannàbiques no compleixen amb la jurisprudència del consum compartit, una doctrina consolidada des de fa molts anys i que havia portat a absoldre a grups reduïts d’amics -addictes o consumidors habituals de qualsevol substància prohibida-, que havien acordat comprar droga per al consum esporàdic i puntual de tots ells, en un lloc tancat, i sense cap mena d’enriquiment per a ningú d’ells. El cas més habitual és quan es fa una festa a casa d’algú, i només una persona va al dealer per comprar la substància. En aquests casos el Tribunal Suprem considera que no hi ha un risc que la substància vagi a parar a persones alienes al grup, atès que es tracta d’un grup tancat i reduït de persones, que es coneixen entre si, que són tots consumidors, i que compren una petita quantitat de substància per al seu consum immediat a casa d’algun d’ells o a un local o lloc aïllat. D’aquesta manera, s’afirma, no hi ha perill que la substància es difongui de forma indiscriminada afectant la salut pública.
A partir d’aquesta doctrina, però, en els últims anys han proliferat centenars de clubs cànnabis amb la idea de fons que independentment del nombre de persones que formin el grup d’amics, l’important és que la substància mai sigui lliurada a una persona no consumidora o aliena al grup. Les associacions cannàbiques, autoregulades amb els seus codis de bones pràctiques, exigeixen a les persones que es volen associar que acreditin la condició d’usuària de cànnabis, i no aproven la seva inclusió fins que no passi un període que en diuen de carència. D’aquesta manera, s’aconsegueix que l’associació estigui formada només per usuàries de cànnabis i que sigui un cercle tancat de persones. Aquesta tesi, com dèiem més amunt, ha estat acceptada per nombrosos jutjats penals i audiències provincials, però no era del gust del govern i la fiscalia. Així, l’any 2013, es va dictar una Instrucció, la núm. 2, de la Fiscalia General de l’Estat, que declarava il·lícites totes les associacions que dispensessin cànnabis entre les sòcies, i aquest va ser el punt de partida per acusar-les per associació il·lícita i pertinença a grup criminal, la qual cosa ha permès que tots els casos judicials es puguin tancar al Tribunal Suprem. Ara, aquest tribunal, tira per terra totes aquestes iniciatives associatives i declara que sí que cometen delicte. La seva postura és que quan es tracta d’un nombre elevat de sòcies, es produeix el trencament de la idea de grup, de manera que les persones es deixen de conèixer entre si i no hi ha una relació recíproca entre elles. Al contrari, afirmen, es produeix una relació entre directius i resta de persones associades, de manera que al cap i a la fi són unes persones les que afavoreixen el consum d’altres. El Tribunal Suprem ho diu clarament: Aquesta alteridad es el presupuesto de la punición de estas actividades (pp. 13 y 18). Així, sostenen, els directius no poden conèixer les persones que es van incorporant successivament com a sòcies, ni poden controlar que cap de les sòcies lliuri la substància a persones alienes a l’associació. El fet de considerar com a altres aquesta massa de persones associades, juntament amb l’alt volum de la substància confiscada i el caràcter d’activitat permanent, fa que el Tribunal Suprem consideri que existeix un perill real de difusió de la droga.
És difícil saber a hores d’ara quins seran els efectes reals d’aquesta sentència. En principi, les sentències del Tribunal Suprem només passen a formar part de l’ordenament jurídic -i per tant, els seus criteris són d’obligat seguiment per part de la resta de jutjats i tribunals de l’estat espanyol- quan són reiterades (art. 1.6 del Codi Civil), és a dir, quan es dicten dues o més sentències seguint uns mateixos criteris per interpretar la llei. Si bé a hores d’ara només en tenim una, en les pròximes dates s’ha de dictar sentència en un altre cas, el de l’associació Pannagh, de la qual n’és un dels seus responsables el conegut activista cannàbic Martin Barriuso. Les possibilitats que en aquesta sentència es segueixi un criteri divergent a la del cas Ebers són nul·les, atès que es va dictar pel Ple de la Sala Segona del Tribunal Suprem, és a dir, per tots els magistrats amb competència per a resoldre assumptes penals, i a més, va ser adoptada per unanimitat. Per tant, en quant es dicti la sentència pel cas Pannagh, ens trobarem davant una doctrina reiterada del Tribunal Suprem que serà d’obligada aplicació. Malgrat això, cal dir que aquesta sentència es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional i en cas necessari davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), i motius no en falten. El principal, que de la mateixa manera que va passar amb el cas d’Aturem al Parlament, el Tribunal Suprem ha revocat una sentència absolutòria i n’ha dictat una de condemnatòria sense prèviament haver realitzat un nou judici. Aquesta és una qüestió jurídica de molta complexitat que és impossible analitzar aquí, però sí es pot dir que el TEDH ha anul·lat en diverses ocasions sentències condemnatòries del Tribunal Suprem quan aquest no havia respectat íntegrament els fets provats de la sentència absolutòria dictada per les audiències provincials o l’audiència nacional. De fet, un dels magistrats que ha signat la sentència, Joaquín Giménez García, en un vot particular al qual s’han adherit dues magistrades més, ha dissentit del vot de la majoria per entendre que no es respectava la jurisprudència del TEDH. En qualsevol cas, encara que aquesta sentència es recorri, trigarem molts mesos a veure’n el resultat, i mentrestant, els seus efectes seguiran vigents, i podrien suposar la fi de les associacions cannàbiques tal com les coneixem avui en dia.
A partir d’ara, en la meva opinió, caldrà distingir dues situacions diferenciades. D’una banda, processos judicials oberts per fets anteriors a la sentència que ara comentem, i de l’altra, processos que s’obrin per fets posteriors. Aquesta diferenciació es basa en que el mateix Tribunal Suprem, en la sentència del cas Ebers, ha analitzat si les acusades podrien haver actuat sense saber que el que feien estava o no prohibit. La raó és que en efecte moltes resolucions judicials fins aleshores havien resolt que l’activitat dels clubs cannàbics no era delicte, i sobretot, que l’associació havia estat degudament inscrita al registre d’entitats sense ànim de lucre del govern d’Euskadi i que, per tant, hi havia una aparença clara de legalitat. El tribunal admet que no tenien coneixement ple de què el que feien estava prohibit, però en canvi assegura que ho podrien haver sabut si haguessin actuat amb una mínima diligència. És el que en el llenguatge jurídic es coneix com error vencible o invencible de prohibició. La diferència és important, atès que si el desconeixement és total, s’absol a les acusades. En el cas Ebers el tribunal s’ha limitat a rebaixar les penes entre els tres i vuit mesos de presó, quan el Ministeri Fiscal en demanava en alguns casos fins a tres anys. I el que és més important, per aquest motiu absol les acusades pels delictes d’associació il·lícita i pertinença a grup criminal. La sentència conclou que si no sabien del cert que estaven cometent un delicte, en cap cas els pot condemnar per formar part d’un grup dedicat a cometre delictes. Això, però, implica que el Suprem es deixa la porta oberta per a condemnar en el futur per aquests delictes. Per tant, podem dir que els judicis per fets anteriors al coneixement públic d’aquesta sentència es podran resoldre amb penes baixes per causa del desconeixement del dret. El que és molt greu, al contrari, és que a partir d’ara les persones encausades per associacionisme cannàbic seran acusades amb altes penes de presó i segurament condemnades no només per un delicte contra la salut pública, sinó també per associació il·lícita o grup criminal. En aquest segon cas, l’ingrés a presó seria pràcticament inevitable. No cal dir que les conseqüències de tot això són devastadores. En pocs mesos, si hi ha voluntat política, es podrien obrir centenars d’investigacions judicials i tancar preventivament gairebé totes les associacions. El conegut com a model cannàbic espanyol podria passar a la història.
Malgrat l’anterior, no tot són notícies dolentes. La mateixa sentència del Suprem afirma que en determinats casos les associacions podrien no ser il·lícites penalment, si bé no concreta quins serien els requisits concrets. Sí en canvi ho fa el magistrat Cándido Conde-Pumpido, en un vot particular recolzat per altres tres magistrades, afirmant que el deure del Tribunal Suprem no és únicament resoldre un cas concret, sinó establir criteris clars per interpretar la llei, amb l’objectiu d’eliminar la inseguretat jurídica. Així, segons el parer d’aquestes magistrades, les associacions haurien de limitar-se a un màxim de 30 persones, consumidores habituals de cànnabis, que s’autoorganitzessin per repartir entre sí una quantitat mínima de cànnabis per al seu consum immediat en un lloc tancat. Al meu entendre, encara que aquests criteris no formin part de la jurisprudència del Tribunal Suprem, difícilment seran condemnades associacions que es mantinguin dins aquests paràmetres. Potser, a partir d’aquests criteris, el moviment associatiu cannàbic haurà de buscar noves estratègies per a sobreviure, com compartir local social entre diverses associacions de no més de 30 sòcies.
Finalment, no es pot tancar aquest article sense posar sobre la taula que els grans beneficiats d’aquesta sentència seran, d’una banda, la policia, que veurà reforçat el seu marge de discrecionalitat; i de l’altra, els traficants il·legals de cànnabis, el mercat negre i els que es beneficien del blanqueig de capitals i dels avantatges que dóna la corrupció. Es podria dir que el Tribunal Suprem ha rescatat el negoci il·lícit del cànnabis, atès que a partir de què es tanquin les associacions, milers de joves hauran de recórrer de nou els carrers a la recerca del dealer de torn, qui, a més d’engreixar la bossa del seu directiu, li donarà una substància adulterada, i potser també li oferirà altres substàncies no vegetals. Si bé és cert que alguns clubs a Barcelona i altres indrets no funcionaven veritablement com a associacions cannàbiques sinó com a punts de venda, la realitat és que l’efecte del tancament de les associacions augmentarà sense dubte els problemes derivats d’una oferta en condicions de vulnerabilitat del comprador, en definitiva, d’un mercat desregulat, com ho és el bancari o financer, o ho seria el de la llet, si s’hagués de comprar en la clandestinitat. Des de tots els punts de vista, la regulació del cànnabis ha de ser una prioritat de qualsevol govern que tingui com a objectiu millorar la salut col·lectiva i els drets de les persones.
Info: La directa