L’associacionisme cannàbic té especial rellevància a Catalunya. Els clubs dedicats a aquesta activitat han experimentat un creixement exponencial. El seu funcionament, però, encara és desconegut per la majoria de la població.
En Joan Garriga, un jove de 18 anys, passeja amb un company pel seu barri natal, Poble Nou. Són les quatre de la tarda i els carrers del barri barceloní estan ben transitats. S’aturen davant una porta, el número 154 del carrer de Pere IV. Una porta negra sense cap mena de rètol. No sembla que es tracti de la porta d’un portal d’un bloc de pisos. Però sí que hi ha un timbre. En Joan, seguint les indicacions del seu amic, pica. En tan sols uns segons, algú els obre. Han entrat a Blunt, una associació cannàbica creada el 2012, essent part del procés de proliferació d’aquestes entitats que ha experimentat el sector en els darrers anys.
Els dos joves es troben a la recepció de l’establiment, on hi ha un taulell amb un altre jove que es disposa a atendre’ls. “Hola, el meu amic es vol fer soci”. El recepcionista mira en Joan i agafa els papers del contracte d’un dels calaixos negres. “Em pots dir primer el teu número de soci?” El company d’en Joan el diu de memòria. “D’acord, a veure. Nosaltres som una associació sense ànim de lucre que oferim un servei als usuaris. Creiem que l’usuari té el dret de consumir el que vulgui i nosaltres donem l’oportunitat de fer-ho”. Posa els documents damunt la taula del taulell. “El primer mes és gratuït, i m’has de marcar aquí –senyala diverses opcions sobre el paper– la quantitat mensual que preveus consumir. Màxim 60 grams. Marquis la quantitat que marquis, no podràs passar-te d’aquesta.”
En Joan marca els 60 grams per no trobar-se mai amb un impediment en cas que vulgui consumir més de la quantitat establerta. Sap, però, que no arribarà als 60 grams. A continuació, signa. En John Leevan Keulen, el treballador que acaba de tramitar tot el procés que converteix en Joan en un associat, li parla sobre les contribucions que haurà de pagar si continua venint i, a continuació, li dóna la benvinguda oficial i una targeta amb el número de soci: 5.798. Els dos joves creuen de nou una porta, aquest cop oposada a la porta que condueix al carrer. Ja són oficialment dins l’associació.
Gestionar el propi cultiu
Les associacions cannàbiques són entitats que, com qualsevol altra associació, es constitueixen –teòricament– per dur a terme activitats sense ànim de lucre. Blunt, com tots els clubs de la mateixa condició, es troba en una situació alegal en què ha interpretat diversos aspectes de la llei vigent que ha permès el seu funcionament. “Hi ha tres punts sobre els quals es fonamenta l’estructura legal d’una associació cannàbica”, explica l’Albert Mayol, representant de la Federació d’Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya (FedCat), l’octubre de 2014. El consum de cànnabis no és delictiu en l’àmbit privat. El cultiu destinat a l’autoconsum, tampoc. Totes aquestes entitats, consegüentment, prenen el concepte cultiu compartit, com bé fa entendre Mayol: “En comptes de cultivar per mi mateix, amb diversos amics gestionem el nostre propi cultiu”. Així doncs, les associacions cannàbiques, a partir d’aquests principis, esdevenen espais en què es pot consumir legalment (essent espais d’àmbit privat) i on el que es consumeix prové d’un cultiu compartit proporcional al nombre d’associats i a la quantitat que demanden.
Malgrat que el club de Poble Nou no està federat, en el camp associatiu s’ha avançat molt en els darrers anys en l’àmbit reivindicatiu i s’han creat federacions d’associacions cannàbiques, tant d’àmbit espanyol amb la Federación de Asociaciones Cannábicas (FAC), com d’àmbit català: la FedCat, abans citada, i la Federació d’Associacions Cannàbiques de Catalunya (CatFAC). A través d’aquestes federacions catalanes es demana a la Generalitat una regulació de la situació en què actuen els clubs. Així ho explicava Jaume Xaus, coordinador de la comissió de Representació i Acció Política de la CatFAC, l’octubre de 2014: “Volem una primera regulació de cara al futur (…) aconseguir preregulacions en l’àmbit autonòmic ha d’acabar pressionant l’Estat central, que hauria d’abolir o modificar alguns paràgrafs de la Llei sobre Seguretat Ciutadana”. A més, són aquestes organitzacions les que principalment mantenen relacions amb l’administració pública. Xaus afegeix que durant tres anys –des de la constitució de CatFAC– han estat en contacte amb el Parlament, amb els diferents partits, així com amb el Departament de Salut.
“Tot es tramita com qualsevol procés a través de l’administració”, explica Keulen, el recepcionista de Blunt. La llicència per obrir un club cannàbic, així doncs, s’obté com l’obtindria qualsevol altra associació. Però es concedeixen amb recel, aquestes llicències, o hi ha una real aprovació? “El Departament de Salut s’ha mostrat progressista i ha impulsat el nostre projecte, fent legitimar la nostra tasca davant de moltes altres parts del sector. El model que proposem té en compte criteris estrictament de salut. Tractem una substància que sabem que té unes virtuts, però que també sabem que té riscos”. Xaus parla de la importància d’aquests criteris de salut i de les campanyes de prevenció de riscos que ambdues federacions realitzen. “Tenim metges i psicòlegs”, afegia Albert Tió, president de FedCat, en una entrevista a Catalunya Ràdio a principis de 2014.
Joan Colom, director general de Drogodependències de la Generalitat, al seu torn, explicitava –també a Catalunya Ràdio– fins a tres línies de treball en aquest camp: una a escala parlamentària, una altra amb els actors principals d’aquest camp (àmbit policial, fiscalia…) i una darrera amb els mateixos clubs a través de les seves federacions. “La nostra idea és que en la situació actual i amb l’existència de tants clubs i amb el gran nombre de socis que tenen, el que cal fer és afrontar la realitat i veure quina és la millor mesura per tal d’organitzar-ho tot amb una major eficàcia.”
Ambdues federacions han presentat conjuntament –com expliquen els diferents representants de les organitzacions– codis de bones pràctiques que compten amb el suport del Departament de Salut i que apliquen totes les associacions que estan federades, com bé indica el representant de CatFAC: “Un model de regulació posat en pràctica a les nostres associacions, un model amb recorregut, susceptible de ser regulat”. Tanmateix, de les més de 400 associacions (valor aproximat expressat per Jaume Xaus l’octubre de 2014) que hi ha a Catalunya, només una minoria estan federades. A la CatFAC han superat els 30 clubs federats, mentre que Tió, a principis de 2014, en comptava 25 dins la seva federació. Això no vol dir, però, que siguin les úniques associacions que segueixen diversos aspectes d’aquests codis de bona conducta.
Keulen, des de la seva cadira darrere el taulell de la recepció de Blunt, parla d’un possible desacord en alguns aspectes amb les federacions, motiu pel qual no hi estan integrats. Per exemple, passat el primer més gratuït a Blunt, l’usuari ha de triar entre pagar una contribució anual de 15 euros o bé una de 5 euros mensuals. Aquesta mesura fomenta el turisme cannàbic, un fenomen estès a la capital catalana pel qual estrangers s’associen per consumir durant el seu període d’estança a la ciutat i contra el qual lluiten ambdues federacions.
Tanmateix, el procés d’associar-se que ha dut a terme en Joan és un exemple d’aquest codi establert. Fernando Rubio, president d’AIRAM (una associació de Barcelona), ho destaca a 420weed.tv: “Si algú vol ser soci del club, ha de venir avalat per un altre soci. Funcionem en circuit tancat”. Aquesta és una premissa establerta en totes les associacions pel que fa els socis lúdics. Sense algú que sigui ja soci, no és possible formar part de l’associació. És per això que en Joan ha vingut a Blunt acompanyat d’un amic seu ja associat. Així ells no inciten el consum de ningú, remarca Xaus. I ambdós joves han de ser majors d’edat, també condició necessària (tot i que hi ha associacions en què l’edat mínima establerta és de 21 anys).
D’altra banda, en Joan no ha pogut excedir-se dels 60 grams. Des de FedCat s’explica el perquè d’aquest límit: l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix que a partir dels 60 grams hi ha un consum problemàtic. Respectant aquesta quantitat es respecten els criteris de salut, essencials si es vol arribar a una possible regulació a càrrec de la Generalitat i, posteriorment, de l’Estat Espanyol.
Una associació, un món
Han creuat la porta per endinsar-se en un ambient totalment diferent. Alternatiu. En Joan observa. Tot li és nou. Les parets d’un vermell fort, estrident. Una atmosfera tèrbia pel fum del cànnabis, així com l’olor d’aquest en cada racó de l’estança allargada. Els dos nois avancen. A banda i banda, sofàs negres distribuïts perpendicularment formant compartiments separats. S’aturen. “Ei! Hola. Anem a pillar” –l’expressió correcta en termes d’associació és retirar la part pròpia del cultiu col·lectiu. “Ara venim”. Segueixen caminant, deixant enrere els seus companys de l’equip de bàsquet. Arriben davant d’un altre taulell. Aquest, ben diferent. Poden escollir entre diferents tipus de marihuana, de les que resulten més relaxants i d’altres que produeixen l’efecte contrari. També hi ha disponible haixix, entre altres derivats (elaborats per l’associació). En adonar-se de la cara de desconcert d’en Joan, l’home del taulell li dóna una carta en què s’expliciten preus i varietats.
El mínim que pot adquirir el consumidor és mig gram. En Joan demana aquest mínim d’un tipus de marihuana sativa, que manté l’usuari més actiu que no pas la marihuana índica, que indueix el consumidor a un estat molt més relaxant. Li ha costat tres euros. “Els preus s’estableixen a partir d’un peritatge agrònom, es dóna el preu que costa mantenir el cultiu i tots els processos, per això hi ha preus més cars que d’altres”, explica més tard el recepcionista. També ho expressa així Jaume Xaus, defensant una activitat sense ànim de lucre: “El que es fa és sufragar les despeses a preu de cost que ha tingut aquest cultiu. Per tant, no hi ha una activitat econòmica. O no hi ha un benefici”. La producció estimada –afegeix el treballador de Blunt– pot variar. Normalment, com que es basen en la demanda que han establert els socis, que sempre tendeix a l’alça, es produeix més del que realment es consumeix. “La superproducció no és un problema”, deixa clar. L’herba es conserva i d’ella en poden sortir derivats més concentrats com l’haixix.
Els dos nois tornen amb els seus amics i s’asseuen. Estan jugant amb una Play Station 3, una de les dues que hi ha al local. Amb el so del videojoc i la música de “La Mafia del Amor” de fons, en Joan torna a observar, aquest cop, la resta de persones del local. Només hi ha un altre grup assegut als sofàs. Al fons, on hi ha la marihuana que es pot adquirir, també hi ha usuaris. Però res comparable amb el volum de persones que entra i surt sense quedar-se una estona a l’establiment (malgrat que actualment, moltes associacions obliguen els socis a estar un mínim de temps al local, generalment de 15 minuts, ja que la teoria estableix que el consum de cànnabis s’ha de realitzar a l’interior del club). Amb tot, es tracta de clients molt variats. Keulen matisa que n’hi ha molts de joves. Estudiants universitaris. Tanmateix, afegeix que els usuaris més recurrents solen ser adults. “Els joves són menys fidels a un club”.
En Joan és un soci lúdic. Tanmateix, les associacions també tenen socis terapèutics. Aquests no necessiten un altre soci, però sí que han d’informar de la seva situació i de les recomanacions mèdiques –s’acostuma a demanar un document mèdic que ho certifiqui. A Blunt, aquests socis tenen un 50% de descompte. Joanna Orfila, pacient de càncer de 57 anys i sòcia de l’associació Pachamama del barri de Gràcia, explicava a Catalunya Ràdio la seva experiència: “En prenc des de fa mig any i arribo al cànnabis perquè em fan un tractament de quimioteràpia i radioteràpia que em provoca molts vòmits, fins i tot he d’estar en una cadira de rodes, no sé parlar (…) Em provoca molts efectes secundaris”. Després de mig any, afegia a l’entrevista: “Ja no la prenc de manera rutinària sinó quan no em trobo bé. Em prenc una cullerada –pren la substància ingerida després d’un procés culinari– i és increïble”.
A banda d’entrar, adquirir el producte, consumir-lo o marxar i jugar amb la Play Station, a Blunt no s’ofereix cap altra mena de servei. Sí que s’hi han fet xerrades i d’altres activitats, apel·lant la participació dels socis; essent també una manera d’acreditar periòdicament o davant de qualsevol inspecció que els excedents econòmics derivats de la venda es reinverteixen en els socis.
Abans hi havia una màquina de snaks. També havien arribat a posar a la recepció propaganda informativa d’usuàries que els demanaven el favor o bé per anunciar alguna trobada al local. Però van deixar-ho de fer per evitar males interpretacions, motiu pel qual també van treure la màquina. No volen que se’ls concebi com una associació amb voluntat d’obtenir un excedent econòmic. Entre les associacions que defensen únicament el dret de l’usuari de cànnabis, s’observa amb recel tot el conjunt de clubs que neixen amb intenció de convertir l’activitat en un negoci: “Es comença a parlar d’associacions amb ànim de lucre. I els termes són antagònics (…). De fet, és el mateix però cometent un delicte”. Aquestes són les paraules de José Afuera, activista reconegut i president de la MACA, una de les associacions amb més recorregut. Les seves paraules coincideixen amb les d’Albert Mayol quan parla d’una activitat delictiva vinculada amb el cànnabis que ha proliferat, que no té res a veure amb el moviment associatiu i que els acaba deslegitimant.
Una realitat difícil de digerir però estesa socialment
Després d’una hora a l’establiment, en Joan s’aixeca per marxar. Torna a la recepció, s’acomiada d’en John Leevan Keulen i surt per aquella porta negra, sense rètol, del barri de Poble Nou. Una porta que malgrat no dir res sobre què hi ha dins, no deixa d’obrir-se i tancar-se entre les tres de la tarda i les deu de la nit –onze els caps de setmana. Seguir un horari d’oficina també ha contribuït a normalitzar l’activitat i a no tenir problemes amb la policia ni amb els veïns. Malgrat això, ja hi ha hagut tres operacions policials, la darrera d’elles qualificada per Keulen d’agressiva. I és que darrerament l’activitat policial i el control s’han incrementat a Barcelona. L’augment de clubs cannàbics va encendre l’alarma entre el sector polític l’any passat i, a l’agost, l’Ajuntament de la capital va ordenar el tancament de 49 associacions cannàbiques, segons apunta el diari Ara, un terç de les 145 que hi havia en actiu en aquell moment.
Tanmateix, el moviment associatiu no es fa enrere davant les últimes actuacions. Reivindiquen un dret i la regulació d’una situació socialment estesa, com és l’existència d’aquests clubs i el flux de persones que els freqüenten. Hi ha dos fronts oberts: la voluntat de normalització que passa per una regulació i les condicions posteriors d’aquestes associacions regulades. “Hi ha aquest debat constant. Perquè les primeres associacions de cànnabis el que reivindicaven era el dret a poder cultivar i el dret a poder fumar. No el dret a poder fer de la marihuana un objecte de compra-venda.” Jordi Bernabeu, psicòleg especialitzat en consums problemàtics en adolescents, fa evident així la bifurcació que s’ha produït quant a l’essència d’aquestes entitats en els darrers anys. Amb tot, l’evidència, després d’observar l’organització articulada dins d’aquest camp, el que psicòleg deixa clara és que “la realitat social avança més ràpid que la realitat legal”.
info: La Directa