Què en sabem, de les drogues? Qui n’hagi consumit mai, hauria d’haver viscut un mar de sensacions a les quals recorre cada dia, de tant en tant o mai més. Qui no ho hagi fet, hauria de patir una por induïda de per vida. O almenys aquest és el marc apriorístic amb què la nostra societat ha tractat fins ara el mateix àmbit que agrupa l’alcohol i el tabac, dues drogues legals.

La llei

La Constitució espanyola de 1978 situa la majoria d’edat als 18 anys, i això és pràcticament tot el que podríem trobar a la intocable Carta Magna sobre les drogues no legals. La resta de detalls, gens menors, els hem d’anar a buscar al Codi Penal. L’article 368 recull els actes de “cultiu, elaboració o tràfic”, així com “la promoció, l’afavoriment o la facilitació del consum il•legal de drogues tòxiques”, però el consum de cànnabis (i altres drogues) en si mateix queda fora de l’àmbit del Dret penal.

Cultivar, elaborar o traficar “drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques” és el principal tipus delictiu previst. Quan es tracta de cocaïna, heroïna, LSD, amfetamines o mda, considerades molt perilloses, les penes oscil•len entre els 3 i 6 anys de presó. En les no causants de greus danys per a la salut, com ara l’haixix, la marihuana, el tranquimacín o la metadona, d’1 a 3 anys.

El fet que el consum de cànnabis no es prevegi com a delicte o falta en l’àmbit penal no vol dir que no comporti sancions

El fet que el consum de cànnabis no es prevegi com a delicte o falta en l’àmbit penal no vol dir que no comporti sancions administratives econòmicament quantioses, previstes a la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana. Un cop més, entra en joc l’esfera repressiva, i costa de visibilitzar l’element pedagògic que doti la ciutadania d’arguments rigorosos que facilitin el canvi de consciències.

El focus mediàtic

THELEGRAFSovint, s’associa la idea de les drogues a la gent més jove, potser per la facilitat amb què qualsevol persona s’hi pot tornar addicta. La portada d’El Periódico de Catalunya del 29 de juny passat obria fent-se ressò que la marihuana posa en risc 83.000 joves a Espanya. Afegia que el consum problemàtic de cànnabis entre nois de 13 a 23 anys no para d’augmentar, i que les persones addictes tenen llacunes de memòria, falta d’autocontrol i mals resultats escolars. Alhora, proliferen els reportatges internacionals que situen Barcelona com el primer destí turístic mundial en el denominat turisme del porro, com assenyalava un reportatge de juliol de 2014 del diari The New York Times (“Marijuana Clubs Rise Out of Decades-Old Spanish Laws”) i el rànquing del web de viatges webehigh.org.

Proliferen els reportatges internacionals que situen Barcelona com el primer destí turístic mundial en el denominat turisme del porro

La criminalització del col•lectiu jove per un suposat i generalitzat (ab)ús de les drogues, així com d’aquelles persones que han aconseguit rehabilitar-se o que pateixen conseqüències tant físiques com mentals, és el pa de cada dia a cavall de la il•legalitat del consum propi, que és perseguida com a delinqüència de traficants, i la hipocresia del consum quotidià en sibil•lins cercles de poder. Mentrestant, les persones que volen atenuar els efectes de la quimioteràpia o de patologies com la fibromiàlgia, l’insomni o el dolor crònic no comptem amb el suport de les autoritat públiques en matèria de salut. Així, la Federació d’Associacions Cannàbiques de Catalunya (CatFAC) disposa d’un metge col•legiat que controla l’evolució i el consum de persones sòcies que fan un ús terapèutic d’aquesta substància, xifra que representa un 15% davant dels qui opten per l’opció recreativa. Aquesta dada, però, fa curt amb els milers de casos no registrats que es poden arribar a donar.

De la mateixa manera que hi ha amplis actors i sectors socials històricament defensors de la despenalització parcial o la legalització total de les drogues, en l’àmbit polític el fet de mirar cap a una altra banda ha estat un element de col•laboració necessària per a les màfies i la desinformació. Vegem-ne un dels casos més recents i amb major ressò. El febrer de 2007, el llavors conseller d’Interior de la Generalitat, Joan Saura, deia en un programa de la pública TV3 que defensava la legalització de totes les drogues, no pas per estimular-ne el consum, sinó per combatre’n el narcotràfic i les malalties associades. Li queia una pluja de reaccions contràries a sobre des de la dreta, però també amb el silenci còmplice de la socialdemocràcia.

El debat al món

Si observem les tendències mundials, el canvi en l’opinió pública és una constant de l’última dècada. Així, els estudis demoscòpics assenyalen majories favorables a la legalització de les drogues en general, si bé podríem establir diferències entre les toves i les dures o els usos. Al mateix temps, l’Amèrica del Sud està liderant un canvi en el paradigma despenalitzador del cànnabis. Fins i tot, ben a prop tenim un exemple que passa desapercebut: la legalització el 2001 de totes les drogues a Portugal.

El canvi en l’opinió pública és una constant de l’última dècada

parlament catFACFa poques setmanes que la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya ha aprovat a instàncies de tots els grups, excepte el del PP, que el Departament que dirigeix Boi Ruiz, molt qüestionat per les polítiques d’austeritat i privatització, prengui la iniciativa reguladora sobre els clubs de fumadors. El Govern de CiU passa la pilota als ajuntaments en agonitzar l’alegalitat dels clubs cannàbics que, sobretot als entorn metropolitans, han proliferat per la recorrent atracció turística de les drogues i la silenciada demanda local constant. Les condicions que deixen una autopista oberta per a l’ambigüitat són, en paraules de la Federació d’Associacions Cannàbiques de Catalunya (CatFAC), un “cercle tancat de majors d’edat, consumidors previs, que s’autoproveeixen sense ànim de lucre”. No s’avança més enllà de l’especial atenció a les persones menors d’edat, no només en l’accés, sinó també en la publicitat, l’evacuació de fums i la distància discrecional a cada municipi entre un club i un centre educatiu. Els 15 dies de carència per a cada nova persona sòcia i la limitació horària pretenen expulsar el denominat turisme del porro.

Els reptes i una conclusió

Les entitats de persones usuàries de cànnabis demanen un canvi profund en les legislacions espanyola i catalana per tal de fomentar unes polítiques públiques de drogues responsables, eficients, justes i útils, cosa que xoca frontalment amb la principal política pública sobre drogues de l’actualitat: la repressió policial i la diversitat de posicionaments penals. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes total de 0,87 punts de les activitats il•lícites al Producte Interior Brut (PIB) espanyol, el tràfic de drogues absorbeix 0,50 punts (5.245 milions), situant-se’n al capdavant.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el tràfic de drogues absorbeix 5.245 milions del Producte Interior Brut

El cultiu i el transport del cànnabis resten pendents com dos dels reptes més importants. El cas de Barcelona, on s’han tancat des de l’agost almenys 45 dels 145 clubs oberts, evidencia que, malgrat que existeix una base per avançar cap a un tractament de la ciutadania com a subjecte social i polític de ple dret, responsable, conscient dels pros i contres del consum de les drogues, s’empra la legalitat com a tanca protectora d’uns interessos econòmics fora del control democràtic.

A tall de conclusió, en el tema de les drogues la nostra societat també es troba afectada pel virus de la doble moral. Una pràctica segons la qual la llibertat individual només és vàlida sense cap qüestionament per als comportaments propis. Quan es tracta de jutjar allò que fan els altres, en canvi, els prejudicis i els tòpics maten el sentit comú, la pedagogia i la maduresa d’aquella gent que vol exercir els seus drets de ciutadania amb més responsabilitat de la pressuposada.

Pau Planelles Oliva

Mes informació; Revista Jovent