No existeix un cens fiable del nombre de clubs ni del de fumadors assidus a ells, però es calcula que al nostre país existeixen entre 400 i 500 clubs socials d’aquest tipus al que assisteixen uns 100.000 dels 3 milions de fumadors de cànnabis que hi ha a Espanya. Així ho resumeix Martín Barriuso, expresident de la FAC (Federació Associacions de Cànnabis), organisme que intenta regular el sector.
Els clubs aporten dignitat al no haver de moure’t en ambients marginals per comprar i poder compartir les teves experiències amb gent com tu.
Barriuso interpreta que “no tots els que fumen van, molta gent prefereix conrear pel seu compte i uns altres estan acostumats als productes del mercat negre”. “També està la por a ser reconegut com a usuari, alguna cosa que segueix estant molt mal vist”, adverteix el portaveu. Potser per això els dos testimoniatges d’aquest reportatge prefereixen no donar els seus cognoms. La FAC sospita “que la raó principal és que l’ambient repressiu retarda l’aparició de clubs en molts llocs, i no hi ha on ajuntar-se”.
Julián és dels quals prefereixen conrear: “Evito enxampar a gent que no conec però, com aquest any no he pogut plantar, m’he vist en la bretxa de buscar a algú que em garanteixi un cultiu responsable i natural del que fumaria. Els clubs m’ho brinden, sumant a més el fet de poder gaudir també allí el que m’ha passat algun amic”.
Pel que fa a si és més car o més barat, Javi, fumador per motius terapèutics, assegura que “depèn amb què ho comparis i què és el que busquis. Jo normalment prefereixo la qualitat a la quantitat i això sol ser una mica més car. Almenys em dóna la sensació de que és més natural i no tan químic”, que és precisament del que fuig en rebutjar el tractament amb medicaments.
Per la seva banda, Barriuso considera que “l’avantatge major és sortir del mercat il·legal, amb els seus preus excessius, l’aire de clandestinitat, la inseguretat sobre l’origen i composició del que consumis, etc. També aporta dignitat al no haver de moure’t en ambients marginals per comprar i poder compartir les teves experiències amb gent com tu. A més, en els clubs hi ha més informació i es realitzen un altre tipus d’activitats formatives, festives i reivindicatives”. Julián confirma que “resulta més car, justificant una estructura i unes garanties legals de cara als seus socis. A més dels serveis, que van des d’una tele on veure el futbol fins a un bar, tenen un ventall de varietats més extens i unes instal·lacions concordes a la filosofia i necessitats dels socis”.
Per a Javi, el major avantatge és que “t’ofereix la seguretat que no s’han utilitzat pesticides perjudicials, ajudes a un grup estigmatitzat, tothom creu que som hippies i gens més lluny de la realitat, fins a metges i banquers hi ha en el nostre grup. No fumo a casa per respecte a la meva parella, a qui no li agrada”. Ell fuma com a tractament, per la qual cosa és millor en un club, on li poden portar un seguiment i informar-li exhaustivament.
Es tracta de pacients en tractament de quimioteràpia, amb VIH, amb esclerosi múltiple, fibromialgia o amb dolors crònics
Barriuso especifica que “fonamentalment, es tracta de pacients de càncer en quimioteràpia, pacients de VIH amb problemes d’anorèxia-caquèxia, persones amb esclerosi múltiple o fibromialgia, i diversos tipus de dolor crònic, a més de molta gent que la usa per dormir. Javi agrega que es palían símptomes com a “ansietat, tensió alta, excitació, dolors de panxa, migranyes, anorèxia, càncers… Encara que en el meu cas és per ansietat i estrès”.
Així són els clubs de fumadors de cànnabis
Com ja avançava aquest pacient, la marihuana “no sempre es pot fumar. La diferència de l’olor de fumar-ho a beure-ho, per exemple, és molt notable. He provat gairebé totes les seves varietats: magdalenes, mantega, infusions, pomades, dolços casolans… En la varietat està el gust. I l’efecte és el mateix, també depèn de l’estat d’ànim en aquest moment. El bé és prendre-ho abans d’estar ansiós”.
Julián ho fa en canvi per plaure: “Si em feien venir ganes de fumar en un altre lloc que no fos la meva casa, ho portava cru. El club de fumadors em brinda precisament això, un espai d’oci fos de l’àmbit privat on poder gaudir de moments tan naturals per a la vida com veure el futbol amb els amics fora de casa”. Javi corrobora que hi ha un ambient de respecte i feeling. A molts ens serveix com una vàlvula de fuita, igual que quan quedes amb els col-legues per prendre unes cerveses després del treball”. I Julián afegeix que “la majoria dels quals freqüenten els clubs són consumidors habituals. El preu de la marihuana no la fa accessible a tothom així que en general l’ambient és més puretilla”.
I és que, en opinió de Javi, la nota en comú dels clubs socials de cànnabis és el no classisme. És a dir, “no ens fixem en la procedència o la situació de la gent, el club tampoc pretén lucrar-se, només es paga el just per poder mantenir-ho”. En aquest sentit, Julián detalla que “cada club demana als seus socis que donin una mitjana del que consumeixen i així tenen un control del que venen i del que pot comprar cadascun. De manera que, si fumes 15 grams, durant aquest mes solament compraràs 15 grams. Cada club, depenent de la quantitat de socis, té un reglament de funcionament intern diferent, encara que comparteixen una normativa general”.
La normativa vigent
En efecte, en la FAC, comenta el seu president, “tenim una sèrie de procediments de control, que inclouen el peritatge extern dels cultius, i estem elaborant un codi de bones pràctiques, per a això EUSFAC, la secció basca de FAC, ha contractat a un investigador de l’ Institut Basc de Criminologia”.
Bàsicament perquè els estan criminalitzant: “Tenim constants problemes amb els jutges i, sobretot, amb la policia, consistents en confiscacions, allenyaments, detencions i imputacions per tràfic de drogues. La majoria de jutges ho tenen clar i arxiven els casos i fins i tot hi ha hagut diversos casos de devolució de la marihuana confiscada. El problema és que no hi ha una regulació clara de l’ús personal i del autocultivo i ens trobem en una inseguretat jurídica total. Si hi ha una denúncia, la policia considera que ha d’intervenir, encara que sàpiga per endavant que el cas acabarà en arxiu”.
Sol dependre del policia que et toqui i del tipus de club. S’han donat casos de clubs socials grans que es dediquen a la comercialització més que al autoconsum. “En la FAC no ens agrada el model de club gran amb caràcter comercial, entenem que no es pot garantir la transparència i la gestió democràtica i que hi ha risc de manipulació per interessos comercials”.
Barriuso: “Tenim constants problemes amb els jutges i sobretot amb la policia: confiscacions, allenyaments, detencions i imputacions per tràfic de drogues”
Si vols trobar els clubs destinats a aquesta fi associats en la teva comunitat, busca els seus contactes en les associacions i clubs de la Fac. És difícil donar amb ells, segons Barriuso perquè “els únics que han de saber on està el club són els membres. És un grup tancat on s’entra per invitació i no té sentit publicitari on està la seu. De fet, quan es donen moltes facilitats per trobar el club, o la seva ubicació està pensada perquè la gent ho vegi, cal pensar que això no és un circuit tancat amb places limitades, sinó un punt de tràfic camuflat d’una altra cosa. Ser un veritable Club Social de Cànnabis és molt més que posar-se el nom”.
info: http://www.zoomnews.es/67523/estilo-vida/tendencias/clubs-sociales-fumadores-cannabis-espana