Tots estem dʼacord en la següent obvietat: El cànnabis no és una substància innòcua i, per tant, cal que les persones tinguin un seguit de recursos per tal de no prendre mal o no consumir-ne mai. Ara bé, cal posar aquest argument en relació a altres substàncies semblants, que són les demés drogues. Segons un estudi fet el 2010 per part de la prestigiosa revista Lancet de les 20 drogues més danyines el cànnabis ocupa el lloc número 8, per davant, en primer lloc hi ha alcohol, heroïna, crack, metamfetamina, cocaïna, tabac i amfetamina. Per tant, la prevenció en cànnabis és clau, però és molt més prioritària la prevenció de lʼalcohol i el tabac, que són més danyines, sʼutilitzem molt més entre la població que el cànnabis i, si juguem a lʼargument de “la porta dʼentrada”, en efecte, aquestes dues precedeixen sempre al consum de marihuana.
El que fa que la prevenció en cànnabis sigui clau és la prohibició del mateix. I aquest és, precisament, el motiu que dona peu a l’existència dels Clubs de Cànnabis. El risc més gran que afronta el camp de la prevenció en cànnabis és el prohibicionisme mateix, perquè la prohibició afegeix un gran nombre de variables a l’equació que el preventòleg vol resoldre que, per un costat, li amaguen una visió amplia del fenomen i, per l’altre, són un gran biaix per tal d’oferir una resposta basada en un criteri científic o de salut pública doncs la prohibició de les drogues en general, o del cànnabis en particular, és el resultat d’un criteri polític i no científic o de salut.
La prohibició, d’entre altres efectes perniciosos; castiga i criminalitza a les persones consumidores, afavoreix la seva marginació i estigmatització fent més difícil que sʼadrecin a recursos sanitaris, posa al consumidor en contacte amb el criminal, promou la creació, producció i comercialització de drogues més potents (com la marihuana sintètica), dona lloc al desconeixement sobre la puresa i composició, promou la delinqüència, alimenta la saturació i la inoperància del sistema judicial i policial, dilapida recursos públics,promou la deshonestedat i la mentida, deixa als menors desprotegits, promou la infrautilització de les drogues en lʼàmbit de la teràpia, maximitza els riscos sanitaris i promulga una ciència viciada i la desinformació.
El preventòleg, no pot viure desconnectat de la constant evolució de realitat social on incideix. El preventòleg ha de ser conscient de què la prevenció en lʼàmbit de les drogues no és un domini exclusiu seu i que, tot i cobra un sou perquè és un especialista en drogues “allà a fora” es poden aprendre moltes coses. En tot cas, lʼemergència dels Clubs de Cànnabis no hauria de ser vist com un problema, sinó com a una pista a partir de la qual trobar solucions i enriquir la nostra tasca, alhora que complementar-nos amb les oportunitats que ofereixen els Clubs.
Des dʼICEERS, la fundació per la qual treballo hem apostat per fer prevenció dʼun dels efectes més nocius de la prohibició, que és la manca dʼinformació sobre la realitat en la qual volem incidir. Ens hem centrat a combatre la ignorància que es deriva del tabú, per això el nostre objectiu ha estat la generació de coneixement. Hem estudiat a fons dʼon i perquè sorgeixen, fa 24 anys els Clubs de Cànnabis, i alhora, hem discutit quins són els aprenentatges i les potencials millores de cara al futur. Hem publicat aquests textos conjuntament amb altres organitzacions que en l’àmbit global lluiten per un canvi cap a polítiques de drogues més sostenibles. Dʼaltra banda, hem posat en marxa un estudi observacional sobre les persones que acudeixen als clubs i tenen diagnosticada una malaltia crònica, és a dir, persones que fan un consum terapèutic i que davant la incapacitat de resposta per part del sistema públic de salut han de buscar solucions per al seu benestar en la societat civil auto organitzada. En aquests moments els clubs estan duent a terme un gran experiment sociosanitari a causa de la manca de valentia política per buscar noves solucions a vells problemes que ja fa massa anys que no es resolen.
Aprenentatges:
Des del 2007 a lʼactualitat, que han estat els anys en què han proliferat exponencialment els clubs cannàbics a Catalunya en general (uns 400) i la ciutat de Barcelona en particular (fins a 200 o 250), si ens fixem en les prevalences de consum cànnabis en població de 15 a 64 anys (Informe resultats Catalunya enquesta EDADES 2011) les xifres de prevalença de consum de cànnabis han anat progressivament descendint tant per a consumidors experimentals (alguna vegada a la vida), ocasionals (alguna vegada en el darrer any) i habituals (alguna vegada en l’últim mes). En paral•lel, les peticions d’inici de tractament durant aquests mateixos anys han anat augmentant. L’indicador més proper a una interpretació de consum problemàtic és el de les xifres de consums en els últims 30 dies. Sorprèn que mentre aquest indicador ha anat progressivament disminuint amb els anys, les peticions de tractament hagin anat augmentant. Perentendre com és que han augmentat les peticions de tractament és interessant consultar les memòries del Departament dʼInterior. Aquestes recullen el nombre de sancions administratives per consum o tinença en via pública. Només a la regió Metropolitana de Barcelona han anat augmentant progressivament des de 2009, que seʼn van posar unes 7.000 (19 al dia) fins al 2012 que seʼn van posar 12.500 (unes 35 al dia).
Un altre element paradoxal de l’actual statu quo és que els Clubs -creats per sortir del circuit del mercat negre- al patir una intervenció policial o un robatori es veuen obligats o a cessar la seva activitat (els seus socis tornaran a comprar al mercat il•legal) o, de la mateixa manera, a recórrer al mercat negre per poder abastir als seus socis. Veiem doncs que la manca de regulació empeny a les persones implicades en els Clubs a estar a prop de l’activitat criminal, quan justament es conceben per distingir-se de la mateixa. Pel mal govern el problema no és que hi hagi un mercat o una demanda, el problema és que sigui visible. Per a això, les seves lleis afavoreixen les grans màfies, que són les que tenen més capacitat i privilegis per tal de ser menys visibles.
Els Clubs ofereixen dignitat, associacionisme, tracte individualitzat, confiança mútua, funcionament democràtic, formació entre iguals -que contribueix a la reducció de riscos-, absència de lucre, accés a un producte de qualitat, assistència en temes legals, treball en xarxa amb altres organitzacions i més valors inherents a la participació ciutadana. També és fonamental la tasca que fan els Clubs amb les persones que consumeixen cànnabis per motius terapèutics. És un secret a veus que moltes d’aquestes persones arriben a les associacions de cànnabis derivades “informalment” per metges que els suggereixen provar el cànnabis com a medicament.
Els Clubs ofereixen un espai de consum privat que abans no existia i, per tant, presenten una alternativa al consum en l’espai públic. Això disminueix la visibilitat i el volum de la compravenda en públic i, al seu torn, hauria de repercutir en una disminució de la dedicació i de la despesa policial associada a la persecució d’aquesta conducta. El model del Club permet un millor coneixement de la realitat del consum de cànnabis i, en aquest sentit, el disseny dʼintervencions més eficaces des de l’òptica de la salut pública. Un dels èxits més patents dels Clubs és que separen els mercats de les drogues, frenant així l’accessibilitat a drogues amb més riscos per a la salut. És pertinent recordar que va ser justament aquest l’argument que va legitimar, a Holanda, l’establiment dels coffe-shops. A diferència del model holandès, els Clubs són espais tancats i les persones consumidores només poden accedir per invitació directa d’un altre membre de manera que no s’afavoreix promoció del consum cap a nous consumidors. L’absència d’ànim de lucre frena el mecanisme de promoció que és la publicitat. Els membres dels Clubs són sempre majors d’edat de manera que encara que no incideixin directament amb els menors sí que ho fan indirectament, donen un límit a lʼexpectativa del menor. Tal com passa amb el carnet de conduir.
Els Clubs han emergit en un moment històric de gran crisi econòmica. Aquestes entitats no tenen ànim de lucre però sí activitat econòmica, en ells es creen llocs de treball, es paguen impostos i cotitzacions socials.
Tot i la falta de dades i de sistemes d’informació adequats, per tot l’esmentat, podem especular que els Clubs reforcen el teixit social, la protecció de la salut i l’economia legal, per tant, fomenten societats més democràtiques, mentre, l’opció del mercat negre va justament en la direcció oposada.
Conclusions:
Però no s’ha de perdre de vista que les estratègies de reducció de danys i de desenvolupament comunitari han estat sempre, i són, un abordatge pal•liatiu davant les ferides generades per unes polítiques de drogues ineficaces en els plànols sanitari, legal i social. En quedar la seguretat legal de l’usuari circumscrita a l’espai d’aquests dispositius pot donar lloc a la creació de guetos, a reafirmar una identitat (la d’usuari de la reducció de danys o dels clubs de cànnabis que comparteixen una sèrie de rutines, valors i gustos amb dʼaltres com ell) i, en definitiva, a construir el seu espai segregat. La legislació que sanciona l’usuari el confina a buscar llocs on se sent protegit. Llocs on refugiar-se. Sense un canvi de legislació en què almenys ni es castigui penalment ni se sancioni administrativament la tinença de drogues a la via pública quan no està destinada al tràfic, ni la tinença de plantes destinades a l’ús personal, no es podrà valorar en la seva justa mesura l’eficàcia de polítiques de drogues no repressives.
La nova llei de seguretat ciutadana és una mostra de què el cànnabis a lʼEstat espanyol no es considera problema de salut pública, perquè lʼúnic objectiu de la llei és recaptar més mitjançant sancions administratives, no hi ha cap plantejament sobre el cànnabis com a problemàtica sociosanitària.
És evident que les polítiques basades en la reducció del dany redueixen danys. Però els danys que redueixen són els derivats del sistema, més que de les pròpies drogues. Més enllà del dret a la llibertat individual, la implementació de polítiques alternatives a les basades en la guerra contra les drogues és l’única manera de reduir el drama sociosanitari que es deriva de la problemàtica de les drogues.
La legalització segurament augmentaria el consum (a millor accés, major consum). Però el debat hauria de ser en relació al balanç de riscos-beneficis tant en termes socials com de salut pública i privada. El consum en si no és quelcom ni positiu ni negatiu, aleshores no seʼn deriva necessàriament un benefici social o de salut pública de lʼaugment o disminució del consum. És més, un augment del consum en una situació de despenalització pot ser socialment i sanitàriament més desitjable que la situació actual dʼhipotètic menor consum. Cal superar dʼuna vegada per totes la discussió sobre la legalització i les prevalences de consum.La legalització també fomenta usos no problemàtics. En el cas de Colorado (5.5 milions habitants), després dʼavaluar els primers 6 mesos de la legalització total del cànnabis:
– Hi ha hagut un descens del 10% en els índexs de criminalitat
– Un ingrés dʼimpostos de 19 milions de dòlars
– Sʼhan reduït els ingressos a presó (amb el consegüent estalvi)
– Sʼhan obert moltes línies dʼinvestigació científica
– Sʼhan creat uns 2.000 llocs de treball nous
– Els índexs dʼaccidentalitat a les autopistes mai havien estat tan baixos i, segons les enquestes, encara un 54% de la població defensa la legalització, els mateixos que la van votar a finals de 2012 mitjançant un referèndum.
Òscar Parés Franquero. Subdirector ICEERS
Museu Marítim de Barcelona
22/10/2014