Hi ha mitja dotzena de persones en la cua i més gent en les taules, les butaques i la cafeteria, alguns fumant porros. Què com hem arribat aquí? Perquè és fàcil entrar. Molt més del que hauria de ser.
El limb legal que permet a les associacions cannábicas dispensar marihuana i productes derivats a les seves seus socials exigeix el compliment d’una llista de bones pràctiques, una espècie de codi de conducta autoimposat que garanteix la permanència en els llits d’aquest buit i el manteniment de la distància amb l’il·legal, però algunes associacions no juguen net. Aquesta llista inclou obligacions com sotmetre’s a auditories sorpresa, el veto dels menors de 18 anys i l’imperatiu que els locals funcionin com a clubs privats, ja que al cap i a la fi es tracta, sobre el paper, de societats tancades constituïdes per garantir el autoconsum dels seus integrants. És la teoria, però alguns clubs han decidit provar la suculenta galeta del turisme, o del client de pas, s’han tornat laxos en la seva forma d’operar i han permès que qualsevol gaudi dels seus serveis.
Difícilment es pot considerar membre d’un club local a una persona que viu a Chicago i solament una vegada es presenta, potser per portar-se 10 grams de María. Això és comprar, justament el verb bandejat dels clubs, el que està prohibit pronunciar perquè trastoca el que per origen i vocació han de ser. Les pròpies federacions no els toleren. L’ajuntament, per la seva banda, perfila una regulació imminent dels clubs cannábicos.
En el nom de Kelly
Tornada al club cannábico. Arribar fins a aquest mostrador no ha estat difícil. Ha bastat una cerca per Internet, trobar que Barcelona, si s’ha de jutjar pel que circula allí, ha assumit la capitalitat europea del cànnabis, i navegar en una de les dues o tres pàgines que no solament expliquen els passos per entrar en un club d’aquests, sinó que ofereixen dur a terme la gestió. Una associació apegada al manual de bones Practiques solament admet com a soci a algú que tingui l’aval d’un antic afiliat, i no li permet gaudir de tots els beneficis fins a dues setmanes després d’haver emplenat el formulari; és una mesura de control. Aquí, en canvi, és senzill. Contactada en una adreça electrònica, una tal Kelly s’ofereix a ser aquest antic afiliat, però des de la distància. En el text esmenta tres clubs en els quals pot comerciejar l’entrada.
«Solament has de dir el meu nom i que vas de part meva. Imprimeix aquest missatge, per precaució, però no hauria de ser necessari». I no ho és, en efecte: «Vinc de part de Kelly» és un sant i senya eficaç. En el petit vestíbul que precedeix a la sala de fumadors cal omplir un formulari, atendre certes consignes («això en cap cas és comprar») i estendre la mà cerimoniosament per rebre la targeta de soci amb la importància que suposa. I ja està.
«Naturalment que no veiem amb bons ulls aquesta pràctica, perquè entorpeix el procés de regulació en el qual estem –es lamenta Jaume Xaus, Portaveu de la Federació d’Associacions Cannàbiques de Catalunya, CatFAC, que agrupa a una trentena d’associacions del sector–. És la classe de coses que carreguen d’arguments als prohibicionistes. El que s’ha de fer és ordenar, i fer-ho sobre la base que això no és un negoci, que són entitats cooperatives sense ànim de lucre». A l’altra gran federació, la de Associacions Cannàbiques Autoregulades de Catalunya (FedCac), estan afiliades unes 25 entitats més. La resta d’associacions de Barcelona, 150 més o menys segons els càlculs de l’ajuntament, van per lliure.
Els padrins
Quants padrins hi ha en Internet i quants apadrinaments poden dur a terme a la setmana, o al mes? I quants clubs s’estan saltant les regles? És difícil saber-ho. Aquesta tarda en realitat no hi ha molts turistes a la seu d’aquesta associació, i digne de constatació és solament que el moviment de gent és constant, que hi ha una varietat notable de productes per escollir i que l’herba iguala, atès que és impossible fer un perfil del soci: aquí estan tots. Però formar part de la ruta del turisme és una temptació que algunes associacions no han rebutjat, i a això se li crida simplement vendre. Fer negoci. Ni clubs ni associacions ni gens.
«Aquest model de bones pràctiques és una proposta a la societat per millorar la situació actual, en la qual el mercat il·lícit domina el mercat de les drogues –explica José Fora, president de l’associació cannábica MACA–. És una transició per arribar a una regulació millor en el futur, però si aquestes associacions actuen de manera negativa va a passar com a Suïssa, que la societat va entendre que els dispensaris eren un perill per a la societat i va decidir tancar-los tots. Estan generant una mala imatge d’aquest moviment social que proposa un canvi de la política de les drogues». Aquest, el que esmenta a dalt, és el gran risc: que les autoritats no siguin rigoroses i prenguin una part pel tot.
Info: http://www.elperiodico.com/es/